El plebiscit sobre Junqueras
La última imagen de Junqueras y Rovira juntos cuando la secretaria general regresó en julio de Suiza. /
El congrés extraordinari d’ERC està programat per al 30 de novembre. En termes polítics, una eternitat. Sobra temps perquè les diferents faccions enfrontades continuïn infligint-se doloroses ferides, enormement difícils de poder curar després. Massa temps oferint als militants, però també als votants i simpatitzants, un espectacle que ho és tot menys lloable.
La reunió d’ERC del pròxim 30 de novembre no va d’ideologia, ni de projectes polítics ni d’estratègies. És evident, en especial si ens fixem en les dues candidatures favorites, la d’Oriol Junqueras i la que encapçala Xavier Godàs. Tots ells, per a bé i per a mal, han format part dels darrers 13 anys d’Esquerra, des que l’aleshores tàndem Junqueras-Rovira en va agafar amb fermesa les regnes. Una parella, aquesta, que va aconseguir imposar a Esquerra la disciplina que històricament -el partit es va fundar el 1931- no havia tingut. El congrés extraordinari va de noms, i pràcticament de res més. És un congrés convocat i dissenyat per triar una nova direcció, per decidir qui mana a partir d’ara. Rovira ja ha deixat clar que ella surt d’escena. No així Junqueras, que malda per continuar al capdavant.
El fins fa poc president està demostrant més ambició que els altres. Més voluntat de poder. I no sols perquè fa molt que pentina el territori i recull suports. També perquè és el que juga més fort i llança atacs més punyents contra els adversaris, en especial contra Rovira i la llista que ella apadrina, la de Godàs. Fa la impressió que Junqueras sap què ha de fer per vèncer, i ho fa. Sense passar gaires angúnies, amb una gran determinació. Un exemple en són els duríssims retrets que va disparar en presentar la seva candidatura al Teatre de la Passió d’Olesa de Montserrat. La llista rovirista, la de Godàs, en canvi, es mostra vacil·lant, elusiva i esmunyedissa. Sense un lideratge prou fort -es defineixen com una candidatura "coral"- i amb una presentació boirosa.
Notícies relacionadesD’aquesta manera, cada vegada més clarament la batalla a ERC es configura com un plebiscit entorn Junqueras. Junqueras: sí o no? Vist com estan anant les coses fins al moment d’escriure aquestes ratlles, no és descartable que guanyi el sí. A més, si les altres tres llistes s’acaben consolidant i competint al Congrés, el rebuig a Junqueras pot quedar perfectament trossejat en tres parts, fet que no deixa de ser un avantatge -un altre- per a l’expresident d’ERC.
I una vegada superat el congrés del 30 de novembre? Com serà el paisatge després de la batalla? Els guanyadors, siguin quins siguin, es trobaran de ben segur un partit adolorit i internament enfrontat. Embarcat, a més, en l’atzarosa i arriscada aventura que és haver-se aliat amb els socialistes tant a Catalunya com a Madrid. Haurà arribat el moment de la reconciliació i de la reconstrucció. De posar-se a treballar tots plegats. De retrobar-se endins i també de treballar per retrobar-se enfora, amb els votants, molts dels quals s’han anat allunyant del partit i que probablement deuen estar fastiguejats pel que han vist. I serà també l’ocasió, per què no, de repensar-ho tot. De reavaluar i recapacitar.
