"¡Qui no cobra 60.000 euros!" Aquest va ser l’argument que al seu dia va esgrimir Carles Puigdemont per rebutjar la proposta del conseller d’ Economia de Junts pel Sí, que era un tal Oriol Junqueras, que defensava pujar lleugerament l’IRPF a partir d’aquesta quantitat. De fet, la iniciativa era de Lluís Salvadó, que aleshores era el secretari d’Hisenda a les ordres de Junqueras.
No és que Salvadó l’il·lusionés, el 2016, incrementar la pressió fiscal. Només que es requerien més recursos –sobretot per a escoles i hospitals– perquè el vigent sistema de finançament tenia Catalunya en la intempèrie. Aquest segueix sent avui un dels sòlids (i escassos) consensos en la societat catalana. Des de Sánchez Llibre a Pepe Álvarez.
Passa, senzillament, que 60.000 euros és una quantitat clarament per sobre de la mitjana. I escapa al concepte de classe mitjana que defineix l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament (OCDE). Per a aquests, admetent que el concepte és molt elàstic, són classe mitjana aquelles persones que la seva renda es mou entre el 75% i el 200% del salari mitjà. Com tot en aquesta vida, és discutible. La percepció depèn de diversos factors. Però és un concepte que també abona la CaixaBank d’Isidre Fainé.
Quan el vicepresident Junqueras va debatre la qüestió amb el president Puigdemont a aquest li va sortir de l’ànima aquest lament. Ni se li va escalfar la boca, ni li dolia la butxaca, ni va ser un comentari fet amb maldat. Per a res. Era fruit del seu entorn, del seu dia a dia, del seu barri acabalat. A més, com va advertir el llavors conseller d’Empresa, Jordi Baiget, Puigdemont era un president que no estava molt al cas de l’acció de Govern, ni de les finances de la Generalitat, ni dels detalls de la gestió quotidiana. A Baiget, dir-ho en alt, li va costar el cap.
Pitjor va ser al seu dia quan el president era Artur Mas i va passar a recolzar-se en ERC, al Parlament, després de trencar amb el PP i estavellar-se en les eleccions del 2012.
Proposta d’ERC
Només que, en aquell moment, la proposta d’ERC passava per incrementar l’IRPF a partir dels 100.000 euros. El seu entorn mediàtic va exclamar exaltat en un programa de TV3 –en un exercici d’enganyabadocs– que la proposta s’acarnissava amb les classes mitjanes escasses, malgrat que la proposta només apuntava a les rendes per sobre no ja dels 60.000 sinó dels 100.000 euros. Són aquestes preses de pèl que pretenen atemorir els soferts contribuents, al gruix d’ells, que són els que l’OCDE considera classe mitjana. I que per a res els afectava que es pugés un puntet l’IRPF a aquells privilegiats que superaven els 100.000 euros. ¡I tant de bo que n’hi hagués més!
Per això va ordenar votar Puigdemont contra la regulació de lloguers al Congrés. Ho porta als gens. Ens voldran explicar camàndules, com que tot era per adreçar Sánchez, que els pren el pèl a ells, que presumien de cobrar per endavant. O sigui, per marcar paquet davant el Perro Sánchez sumant els seus vots als de la dreta i l’extrema dreta. Si Sánchez és el Gos, jo soc el Lleó, ens diu el mascle alfa Puigdemont.
Podria ser mínimament creïble si no fos perquè la seva política fiscal és la que és. I en això caminen braus i han donat repetides proves d’això. Per exemple, quan flirtegen amb equiparar immigració i delinqüència. O quan bavegen –sense confessar-ho obertament– per les polítiques fiscals que promou la lideressa Ayuso. Cal suprimir l’Impost de Successions (que a Catalunya és progressiu i només grava una minoria) i el de Patrimoni.
És una pena. Perquè a Junts hi ha veritables socialdemòcrates, com Josep Rull. O tipus com Jaume Giró, que no confonen la gimnàstica amb la magnèsia. Hi ha gent a Junts impregnada de patriotisme social. Però la pulsió que envia a Junts és una altra. Per això donen batzegades i voten com voten perquè ho porten a la sang.
