Sopars de matrimonis
No hi ha potencialitat en la teva solteria, la teva imparitat els recorda una cosa nefasta: la mort
Sopars de matrimonis
S’ha acabat l’estiu. Des que vaig perdre la meva parella, és l’estació en què més percebo la seva absència. Un exemple: no he tornat a anar a un sopar de matrimonis. Agost. Vespreja i amb una amiga separada surto de casa d’una altra amiga viuda i recorrem carreteretes comarcals entre Jesús Pobre i Xàbia, a Alacant. A un costat i altre, entre palmeres i hortes, apareixen restaurants apartats que només poden freqüentar els habituals, ja que no estan ni senyalitzats. Exquisits, ben il·luminats, suggereixen agradables velades. Imagino la clientela: adults amb cert poder adquisitiu, matrimonis desitjosos de passar una estona agradable en bona companyia d’amics o parents, també de vacances. Taules per a comensals parells.
Quan eres jove els sopars de matrimonis et semblaven una cosa burgesa i pesadíssima, de pares, perquè no era ni notable ni rellevant la diferència entre solts i aparellats. Encara que en aquell moment no tinguessis parella, la solteria no significava vida solitària, sinó potencialitat, un trànsit entre enamorament i enamorament. Els sopars eren canviants: avui venies amb un, demà amb un altre, ens ajuntàvem, ens separàvem, ens ajuntàvem una altra vegada. Després vas tenir el primer fill i vas descobrir que el món es dividia entre els que tenen nens i els que no. Sense moure un dit, vas ingressar en una altra categoria social i vas notar una distància que s’havia interposat amb alguns. No podies fer la mateixa vida, ni els mateixos horaris. Preocupacions noves, obligacions ineludibles us separaven. Van passar les dècades, els fills van créixer i et vas alliberar. Vas tornar al grup de les persones amb llibertat de moviments. Tot es va anivellar de nou.
La destralada de la mort
Fins que de sobte, zas, ve la mort i et clava una destralada. Et converteixes en viudo o viuda i llavors t’adones que el món també es divideix entre els que tenen parella i els que no, i tu ara ets d’aquest segon grup. En el cas de les dones, sigui per renúncia voluntària o per demografia, és probable que no tornis a tenir parella mai. Ara, asseguda amb la teva amiga en una taula d’un d’aquests restaurants tan agradables, assaboreixes una copa de vi i contemples una mica més enllà una taula de vuit comensals. Hi reconeixes un sopar de matrimonis. Ho adverteixes sense tristesa, el patiment i el dolor ja els vas passar, amb una lleugera nostàlgia: la dels grups mixtos en què hi havia confiança, una certa aliança, el relaxament de reconèixer-se entre iguals o semblants, perquè la vostra condició de partida, les vostres credencials, eren semblants: les de ser parella. Com en un torneig de dobles que juguen en la mateixa categoria pràctica, econòmica, vital us reconeixíeu dins de les vostres diferències.
Ara no estàs en trànsit. No hi ha potencialitat en la teva solteria. No jugues a dobles i deixen d’incloure’t. La teva imparitat els recorda una cosa nefasta: la mort. Tu tampoc hi vols anar pel mateix motiu: el teu buit es reflecteix en ells. Passes a ser una senyora de les que, amb la seva curiositat i la seva empenta, omplen cines, teatres, exposicions, clubs de lectura... La teva vida social més íntima es desenvolupa entre dones aventureres, interessants i lleials, les teves amigues. Per descomptat, també et relaciones amb homes, però són més dispersos. I si us ajunteu, aquests matrimonis no responen a la complicitat, a la intimitat d’aquells tornejos de dobles. Al final assumeixes que t’has convertit en una d’aquestes persones que només surt amb altres persones també soles.
Fins que arriba el setembre i entra un missatge i de sobte et veus organitzant un sopar de comensals parells, però d’altres parells: són els teus amiguis queer, que combinen molt bé amb les teves amigues. Uns casats, d’altres solters, beveu vi i mengeu ensaïmada i sobrassada (ai, el colesterol) que el perpetrador del pla ha portat de Mallorca. I toquen les onze i les dotze i la una i les dues i no pareu de riure i de posar en comú les vostres vivències tan variades, el que us ha fet la vida en aquestes dècades, el que heu fet vosaltres amb la vida. I l’endemà tens ressaca (fa anys que no et passa) i estàs fregida i penses que és clar que hi ha sopars, però que són d’altres, i que el problema no ets tu, el problema és la societat, tan compartimentada i que cal tornar a les colles dels trenta i oblidar-se d’una vegada dels sopars de matrimonis.