Invasió subtil
Invasió subtil
No ha de ser fàcil beure 625.000 litres d’aigua. Segur que cal un pla sistemàtic, una voluntat de ferro i una vida sense preocupacions per ingerir una quantitat tan desorbitada. Si ens hi poséssim ara mateix, trigaríem aproximadament 60 anys, bevent cada dia i cada hora un litre d’aigua.
Diuen que aquesta és la quantitat d’aigua que caldria acumular perquè entrés dins el nostre cos un gram de plàstic, que ha de ser una cosa molt petita. Potser més d’una vegada, sense voler, ens hem empassat el plàstic recremat que protegeix les hamburgueses. Jo, fa temps, les feia així. Les fregia amb el plàstic protector, que s’acabava confonent amb la mateixa hamburguesa. Aquesta és la part simpàtica de l’assumpte. Però després ve el terror quotidià. Mai no arribarem a menjar-ne un gram sencer, però l’exèrcit dels micro i dels nanoplàstics avança amb la mateixa velocitat i persistència que aquella planta que Pere Calders es va inventar –Hedera Hèlix – i que ràpidament engolia el seu propietari.
El reportatge d’EL PERIÓDICO espanta. I molt. Després de llegir-lo, he vist micros i nanos arreu. Surten de la roba bruta i de la roba neta que s’ha esfilagarsat, de les ampolles, dels pneumàtics que frenen, de les aixetes que degoten. Com és obvi, dic que els he vist i no és cert però els he notat.
Notícies relacionadesPeixos
Llegeixo la quantitat de tones que van a parar al mar i als rius, i també sé que els peixos els confonen amb el plàncton (no discerneixen, com és fàcil de suposar, entre aliments naturals i polímers sintètics) i ens mengem els peixos i els micros i els nanos s’infiltren a les artèries i acabem amb un atac de cor. Tot és minúscul i tot té, alhora, proporcions dantesques. Se m’apareixen en somnis com aquelles partícules de pols suspeses en les habitacions de Hammershoi. Per no caure en la depressió més profunda, respiro fondo i decideixo viure al màxim el temps que em quedi abans no ens envaeixin del tot. Demà, decidit, aniré a comprar un joc de tuppers de vidre.
