L’estúpid menyspreu generacional
Em resulta descoratjador el combat generacional. Tant pels que anhelen llançar una bomba de neutrons selectiva que esborri la gent de més de 50 anys de la faç de la Terra –o dels llocs de treball i de les vivendes– com pels que miren els joves menyspreant els seus anhels i inquietuds. Massa vanitat en la glossa del que és propi i un excés d’amargor en la incomprensió del que és aliè. Cada generació és filla de l’anterior.
L’alba m’acostuma a enxampar amb corredors, passejants i ciclistes. A un costat, algun banyista perseverant i un grapat de pescadors. A l’altre, les vies del tren i les persianes encara endormiscades. Cada matí, hi ha un instant en què el temps sembla alentir-se, quan el sol surt a l’horitzó. Llavors, molts s’aturen a observar l’espectacle, amarant-se d’aquesta imatge simbòlica de renovació i esperança. Em pregunto com és el dia dels que no poden deslliurar-se de la foscor.
Gabriel Ubieto escrivia a EL PERIÓDICO sobre les baixes per salut mental a Espanya. S’han duplicat en set anys. Un testimoni relatava com, durant setmanes, sortia plorant de l’oficina: "Una mala relació amb el seu cap, una sensació de frustració amb la seva ocupació, nul·les expectatives de promoció professional i la incertesa sobre què en seria del seu futur". Un laberint d’ombres on massa se senten atrapats. Segons un informe del Consell de la Joventut d’Espanya i Oxfam Intermón, els problemes de salut mental entre la joventut espanyola s’han multiplicat per sis en els últims deu anys. En especial, en aquells amb carències materials severes: un 55,6% davant del 37,7% dels que no tenen problemes econòmics. Xifres desoladores.
La desigualtat és cada vegada més punyent, a penes s’aconsegueix posar-li pegats. No és fàcil deslliurar-se del sistema que es critica (aquesta contradicció de clamar contra el turisme mentre es prepara les maletes). Es reivindica a les institucions (i hem de fer-ho), però s’ha perdut capacitat d’organització ciutadana: entenent-la, també, com a possibilitat de cooperació.
Cada vegada més parapetats darrere les trinxeres –polítiques, socials, culturals, religioses i racials–, afloren discursos que abonen la guerra generacional. Que si les pensions, d’una banda. Que si la cultura de l’esforç, per una altra. ¡Amunt les caricatures! Els que van guanyant totes les crisis aplaudeixen amb les orelles.
Sempre han existit discrepàncies generacionals. La diferència és que, en èpoques anteriors, s’entreveia un futur millor i hi havia utopies per escollir. Però els ideals van ser engolits, la llei del mercat va imposar el seu menú i, ara, entre les restes amargues dels somnis regurgitats, es trenquen els que no poden més. Se’ns ha velat l’alba. Falta creativitat política i dibuixar nous ideals. Però, mentrestant, en lloc de cavar noves fronteres, potser ens podríem endinsar en una cosa molt més senzilla. Simplement, preocupar-nos pels altres. Sense escopir-los.
