Quatre crisis diplomàtiques

1. El Govern és responsable de la crisi amb Algèria perquè va canviar de sobte, sense anestèsia i sense acordar-ho amb ningú, la nostra postura sobre el Sàhara Occidental per donar suport al pla d’autonomia del Marroc, i va deixar el Polisario a la intempèrie i va fer cas omís del seu propi programa electoral, que propugnava un referèndum d’autodeterminació. Algèria es va enfadar moltíssim, ens va dir traïdors, va retirar el seu ambaixador, va tancar a mitges l’aixeta del gas i va tallar el comerç amb Espanya. Ningú ens ha explicat fins a avui el que hem guanyat al provocar aquesta crisi, ja que ni tan sols s’ha complert la promesa d’Albares de la reobertura de la duana de Melilla.

2. El Govern també és responsable de la crisi amb l’Argentina. Milei podrà ser un impresentable, però és la persona elegida pels argentins com a president i com a tal mereix un respecte que la Moncloa li va negar des del primer moment i que el ministre Puente va agreujar a l’insinuar que "consumia substàncies". Retirar la nostra ambaixadora va ser un error diplomàtic de principiants per part del ministre Albares, perquè ara per nomenar un altre ambaixador necessitem el permís de Milei i això implica entregar-li el control de la durada de la crisi.

3. En canvi, el Govern no té la culpa de la crisi amb Veneçuela, que és obra de Nicolás Maduro, després de fer una tupinada pròpia del dictador que és. I tinc dubtes sobre reconèixer Edmundo González com a president electe, perquè ja es va fer amb Juan Guaidó i no va funcionar, però tampoc accepto que s’hagi permès que se l’amenaci dins de la nostra ambaixada per fer-li reconèixer la victòria de Maduro. Les explicacions del ministre Albares no són satisfactòries i n’esperem més, tot i que la transparència i la rendició de comptes no siguin precisament el fort d’aquest Govern. Rodríguez Zapatero ha reconegut haver mediat en aquesta barrabassada i no m’estranya gens. Una vergonya, perquè el que en definitiva hem fet és ajudar Nicolás Maduro a treure del país el líder de l’oposició, el candidat que ha guanyat les eleccions, i al fer-ho li hem tret un rival i hem deixat sola davant el perill a Corina Machado. Tampoc em sembla gaire airosa l’actitud d’Edmundo González, que no deu tenir fusta d’heroi. En aquesta crisi, la culpa és de Maduro, tot i que l’hagi agreujat la poca traça del nostre Govern.

4. La recent crisi amb Mèxic no és culpa nostra sinó de la president electa, Claudia Sheinbaum, que ha decidit no convidar sa majestat el rei Felip VI a la seva presa de possessió, perquè el monarca no va contestar a la carta que li va dirigir López Obrador exigint-li que presentés excuses per la conquesta d’Hernán Cortés. Al marge que no es pot jutjar el passat amb criteris i moralitat del present, Cortés es va trobar amb un poble –l’asteca– que vivia a l’edat de pedra (no coneixia ni la roda ni el bronze) i que tenia subjugats els seus veïns. Els 500 homes de Cortés mai haurien vençut l’Imperi asteca sense l’ajuda de tlaxcalteques, totonaques, mixteques i molts altres pobles que van convertir la conquesta en una autèntica guerra d’alliberament indígena contra un règim despòtic que els tenia sotmesos.

Fermesa i dignitat

Notícies relacionades

L’estúpid menyspreu generacional

L’asimetria en el tracte a Israel

D’altra banda, els mexicans porten dos-cents anys de vida independent i han tingut temps sobrat per millorar la sort de les seves classes més desfavorides, en lloc de donar la culpa a uns conqueridors que els van posar en la modernitat i que, en tot cas, són els avis dels mexicans actuals i no els meus.

El Govern ha actuat en aquest cas amb fermesa i dignitat: si no conviden Felip VI, que és la màxima autoritat institucional de l’Estat, no va ningú a la presa de possessió de la senyora Sheinbaum. I que les vaya bonito, com allà diuen, i que s’ocupin de resoldre els seus problemes, que són molts, sense recórrer a donar la culpa als altres. El viatge a Mèxic d’alguns socis i aliats del Govern només els retrata una vegada més. ¡Quina tropa!.