‘Tranquil, Jordi, tranquil’

Feia molt de temps que no revisitava les cançons de La Trinca. Ho recomano als que necessitin un xut de bon humor, perquè escoltar tants anys després, per exemple La faixa, ens confirma que la música –igual que passa amb la història– és pendular. De feixistes n’hi va haver, n’hi continua havent i no són els fabricants de faixes, com cantaven irònicament aquests tres pocavergonyes. També resulta instructiu –i divertit– recuperar aquella Dansa del sabre, en què es van apropiar de la frase que, suposadament, li va deixar anar Joan Carles a Jordi Pujol –el llegendari "tranquil, Jordi, tranquil"–, mentre Tejero tenia acollonida mig Espanya després de la seva entrada a trets al Congrés. O sigui, que La Trinca és una aposta segura.

Però, curiosament, la bombeta que em va encendre aquesta crida règia a la calma no té res a veure amb la història ni amb la política, sinó més aviat amb la nostra vida quotidiana, on aquesta tranquil·litat que invocava el monarca, avui etiquetat com a emèrit –¡déu n’hi do!–, ja és un estat d’ànim en perill d’extinció.

Vivim a tota hòstia i a tota hora. S’ha d’estar fent coses constantment. Si és per treballar, responent missatges i correus a hores intempestives. Si és per divertir-se, també s’han de fer moltes coses. I moltes fotos. L’AVE es pot convertir en una oficina volant o en una exhibició impúdica de converses privades. ¡Hem d’estar actius! El metro és una cimera de zombis enganxats a la pantalla.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Mil missatges

He conegut una directiva de televisió que va celebrar, com si fos un gol en la final de la Champions, haver rebut gairebé mil missatges en un dia. I després hi ha la febre de viatjar, moure’s, descobrir, provar alguna cosa i, al cap de dos segons, ja estar buscant una altra cosa diferent. Ens han posat un coet al cul i anem sovint com pollastres sense cap. Si algú fundés el Partit de la Calma crec que tindria èxit. Només espero que no sigui l’il·lustre exiliat d’Abu Dhabi. Ell va sobrat de gansoneria i de diners. De vergonya ja seria una altra cosa.