Editorial
¿Cap a la tercera guerra del Líban?
Només la necessitat d’obtenir una victòria militar per assegurar el seu poder explica les decisions de Netanyahu
Si les operacions llançades pel Govern d’Israel en els últims dies no són la preparació per a una tercera guerra del Líban, en qualsevol cas ho semblen. Es podria argumentar que la detonació dels dispositius de comunicació de milers de quadres de la milícia xiïta Hezbol·là, l’atac mortal contra el seu secretari general, Hassan Nasral·là, l’amenaçador desafiament de Benjamin Netanyahu davant l’assemblea general de l’ONU, els bombardejos al sud i a l’est del país i l’atac al centre de Beirut per donar mort a un dirigent del Front Popular per a l’Alliberament de Palestina i al líder de Hamàs al Líban, tenen per objectiu neutralitzar amenaces i respondre agressions. Però la previsible rèplica que se succeirà a aquests últims actes, l’acumulació d’efectius a la frontera nord d’Israel i la implacable actitud mantinguda des de l’atac de Hamàs de ja fa gairebé un any, fa pensar que Netanyahu fa temps que ha decidit anar molt més enllà de la dissuasió armada. I, mentrestant, no hi ha cap senyal de control de la situació per part dels que podrien eventualment tenir-la.
L’incendi s’estén pel Pròxim Orient amb l’energia i la radicalització de les posicions. Els Estats Units han fracassat en totes les gestions moderadores que ha posat en marxa, i no ha deixat de prestar una ajuda capital militar i econòmica a Israel perquè pugui sostenir l’esforç de guerra a dos fronts. El Govern israelià ha multiplicat els avisos que no pensa parar fins a liquidar Hamàs i Hezbol·là, l’Iran emet senyals que la seva contenció es podria esfumar en qualsevol moment i la comunitat internacional observa amb estupor que la regionalització de la crisi avança sense fre. Una sensació alimentada també pels hereus de Nasral·là, disposats a batre’s amb Israel en una guerra oberta, i pels dirigents de Hamàs que segueixen a la bretxa a Gaza.
El Líban reuneix tots els ingredients d’un estat fallit des que va acabar la Guerra Civil el 1990 i encara abans, quan el 1982 Israel va arribar a les portes de Beirut i va aconseguir l’expulsió de la ciutat de la direcció de l’OAP. El país va donar proves de la seva debilitat institucional l’estiu del 2006, quan l’alto el foc i posterior negociació a l’ONU d’una força d’interposició va tenir en Hezbol·là com a actor polític de facto i no el Govern libanès. I es remarca ara de nou la seva consideració d’un estat sense atributs amb la reacció de la Lliga Àrab, mer protocol malgrat que un dels seus socis és objecte d’un atac, convertit el país en un camp de batalla a disposició dels seus veïns i de l’Iran, potència valedora de Hezbol·là.
Contra l’opinió dels seus generals, Netanyahu potser creu que, després del càstig infligit als seus enemics, aconseguir l’expulsió dels milicians de Hezbol·là del sud del país pot ser un passeig militar. El primer ministre entén que l’Iran és un adversari neutralitzat per la seva necessitat de millorar la relació amb els EUA i alleujar les sancions. Però aquests càlculs minimitzen el poder de contaminació regional d’un conflicte amb nous fronts cada dia i la pressió creixent de l’opinió pública, dins i fora d’Israel, per aturar la matança. Només la necessitat personal de Netanyahu d’aconseguir una victòria militar sense pal·liatius per seguir al poder explica la seva obstinació a fixar objectius inabastables.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
