Mort de Nasrallah, ¿gasolina o extintor?

Ara que qualsevol persona armada amb un tuit s’ha convertit en experta en política internacional, una de les idees més repetides és que la mort de Nazrallah serà l’espoleta d’una gran foguera a l’Orient Mitjà. No cal dir que la majoria repeteixen els dogmes coneguts: Israel vol ocupar el Líban; Netanyahu és un incendiari; l’objectiu és la guerra. Atès que l’odi a Israel s’ha convertit en una nova religió, és difícil anar en contra d’aquests grans mantres que inunden micròfons i xarxes socials, sovint en una demostració viral d’ignorància.

Però, i si fos a l’inrevés? I si la mort de Nasrallah i la resta d’accions militars d’aquests dies fossin un poderós extintor perquè la guerra no vagi a pitjor? D’entrada, cal fer un preàmbul. Després de la matança perpetrada per Hamàs el 7 d’octubre, els atacs permanents des del Iemen, l’Iraq, Síria i des del sud del Líban contra posicions israelianes, tots ells alimentats i finançats pel mastermind Iran, no feien preveure una escalada bèl·lica? Aquests que ara s’alarmen per les accions d’Israel creien que el país es deixaria atacar eternament, sense defensar-se? No hi havia dubte que l’ofensiva ordenada pel règim xiïta d’atacar des de tots els seus tentacles només podia tenir una finalitat: una guerra més gran. Sempre amb l’Iran a la rereguarda, però amb els míssils dels seus proxis disparant des de tot arreu.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

De fet, els indicis d’un conflicte de gran dimensió eren clars. D’una banda, reunions a Teheran entre funcionaris russos i houthis per aconseguir desenes de míssils antivaixells Yakhont, que augmentarien l’amenaça contra els barcos al mar Roig. Per cert, aquesta informació de Reuters es produïa el mateix dia que el president de l’Iran, Masoud Pezeshkian, parlava a l’ONU, on deia que l’Iran estava en contra de la guerra. De l’altra, l’augment sensible del fluid d’armament pesant cap al Líban des de l’Iran, pel corredor Iraq-Síria, incloent-hi míssils balístics de mitjà abast, els Zelzals iranians i la nova generació dels temibles Fateh 110. I, alhora, l’augment dels vols també cap al Líban amb tota mena d’armament, mentre augmentava l’ajuda financera iraniana a Hezbollah, que, aquest darrer any, arribava a centenars de milions de dòlars. En paral·lel, els informes d’intel·ligència avisaven d’un gran i immediat atacat, que ha motivat la primera ofensiva d’Israel amb més de 300 avions contra posicions de Hezbollah. Alhora ha atacat diversos combois comercials a Síria, ha obligat Beirut a desviar avions iranians provistos d’armament, sota amenaça que els farien caure, i ha estat atacant tota la base d’infraestructura que Hezbollah havia millorat al sud del Líban. La guerra fa temps que havia començat, per molt que n’hi hagi que només la consideren iniciada si és Israel qui ataca.

Però tot aquest panorama ha canviat dràsticament els darrers dies, perquè l’acció múltiple d’Israel és una estocada que trenca el paradigma de la regió. I no només per la mort de Nasrallah i de tota la seva cúpula, ‒8 dels 9 comandants d’alt rang morts‒, o per la inutilització de les seves comunicacions en l’operació dels Bippers amb la neutralització de més de 3.000 càrrecs intermedis de Hezbollah‒, o la destrucció d’una gran part dels 150.000 míssils que tenia el grup gihadista al sud libanès. No hi ha dubte que Israel ha escapçat la seva principal amenaça i l’ha deixat inoperativa durant molt de temps. Però el més important és que també ha deixat l’Iran més feble en tots els terrenys: no ha pogut evitar la mort del líder de Hamàs en el seu propi territori; no ha aconseguit demostrar cap superioritat bèl·lica en el seu atac a Israel; i acaba de perdre el seu principal motor d’atac al Líban. És, doncs, l’Iran més a prop de la guerra amb Israel? No ho sembla en cap sentit. Si hi afegim que l’estocada contra Hezbollah no ha rebut protestes d’altres països musulmans, que molts ciutadans àrabs estan contents ‒no endebades Hezbollah n’ha matat molts‒, que l’Iran demostra més feblesa i que el gran atac contra Israel que s’estava preparant ja no es podrà fer, és evident que la regió pot tenir ara una oportunitat. Israel ha recuperat el domini militar i el prestigi en intel·ligència, i els acords d’Abraham tornen a tenir alguna opció. Potser la desaparició de Nasrallah no apropa la pau, però sembla que pot allunyar la gran guerra.