Personalitats
Val la pena
De vegades em pregunto: ¿Què estarà fent la reina Letizia en aquest mateix instant? He dit la reina Letizia, però no sempre és ella. De vegades és el seu marit o el ministre d’Afers Exteriors. No sé, em quedo mirant al sostre per descansar de la feina i penso en persones que formen part, ho desitgin o no, de les nostres vides. Feijóo, per exemple, que va i ve tota l’estona, González Pons, també Serrat. Em pregunto per Serrat, tan retirat de la vida pública. ¿Què deu fer en aquests instants, a les onze del matí d’un dimecres qualsevol? ¿Està sota la dutxa? ¿S’ha fet un te per seure tranquil·lament a llegir una novel·la? El record de Serrat m’obliga a buscar a YouTube el seu Mediterráneo. L’escolto una vegada més i em dic: ¡Que bo que és el cabró! Fins i tot surto imaginàriament a la finestra i crido:
–¡Que bo que ets, cabró!
Així passen les hores. He d’escriure un article, però m’engolfo en aquests pensaments. No només penso en què faran Letizia o Serrat o el ministre d’Afers Exteriors. També recordo els morts. ¿Què deu està fent ara mateix Vázquez Montalbán a l’altre costat? ¿S’hi deu haver emportat la màquina d’escriure?
Entra el meu fill a l’habitació, em veu abstret.
–¿En què penses? –pregunta.
–En Vázquez Montalbán.
–¿I qui és Vázquez Montalbán?
Fixin-se com de volàtil que és la fama. Hi ha gent ja de trenta i tants que no saben qui va ser Vázquez Montalbán. M’acosto a la prestatgeria, trec un llibre, li llegeixo el poema titulat Nunca desayunaré en Tiffany. Li agrada.
–Aquí et quedes amb els teus pensaments –diu. Marxa i deixa la porta oberta.
M’aixeco amb gest de paciència, la tanco. Em poso davant l’ordinador disposat a treballar una mica, però em ve a la memòria, sense que jo ho provoqui, Froilà de Marichalar.
Notícies relacionades–Ja n’hi ha prou–li dic mentalment–, toca el dos.
Però no se’n va. Es queda una bona estona, mal que em pesi, què hi farem. Llavors, arriba l’hora de dinar i canvio Froilà per un got de vi. Aquest got de vi sí que val la pena.
