Amb ‘Ajoblanco’ vivíem millor

Ve al cas perquè és el moment de fer la vista enrere i analitzar, sense motxilles molestes, els anys de la contracultura dels 70 que va tenir Barcelona com a capital intel·lectual. D’allò Ajoblanco en va ser un dels seus altaveus més grans, igual que la revista de còmic Star, que va descobrir noves veus literàries, periodístiques i artístiques. Molts són els que volen apropiar-se de tot allò, tot i que sigui només des d’un punt de vista estètic, superficial, d’imatge, sense baixar a les idees. Aquest és el món on habitava Ajoblanco. Fa memòria aquests dies Pepe Ribas amb vehemència. "Ens han canviat les idees per la ideologia. I això és el que volen fer amb una ciutat que és mentida", amb referència a Barcelona.

Aquells van ser anys canalles. Intel·lectualment canalles, però ungits de llibertat. I d’allà van aparèixer firmes i artistes que ara formen part del mainstream cultural actual, però que llavors van ser disruptius i trencadors. Enrique Vila-Matas, Nazario, Alaska, Ocaña, Ouka Lele, José Luis López Aranguren, Eugenio Trias, Ramón de España, Lluís Llach, Rafael Argullol, Quim Monzó, José Luis Sampedro o Rosa Montero van ser alguns dels seus protagonistes. Un llistat que ara o és desconegut, o molt evident, segons les carreres professionals de cada un.

Ajoblanco va arribar per primera vegada als quioscos el 1974. La dictadura encara cuejava. Es va convertir de manera ràpida en un laboratori de noves idees i de tendències socials i culturals. En aquells anys, conceptes assimilats en l’actualitat van resultar ser molt nous. La revolució sexual, l’ecologia, els feminismes o les accions llibertàries van començar a ser habituals. La revista va passar de 3.000 exemplars en els primers números a 120.000, a finals de 1977.

Pepe Ribas recorda que no buscaven periodistes. La joventut es va convertir en l’única condició, però amb idees i ambició per portar a terme projectes. D’allà van sortir els activistes que van liderar el Sónar, el Nitsa o el Taller de Músics.

Notícies relacionades

Les dones i el Papa

Iniesta, el líder silenciós

Recorda Ribas que allò va ser possible perquè no existia el dogmatisme d’ara, que ho inunda tot. "Les ideologies s’enfronten i aquesta és una de les pitjors xacres. Franco vivia, però nosaltres anàvem a la nostra. La cultura podia ser lliure perquè estava preocupada per ella mateixa. Anàvem a la nostra. El poder sempre està preocupat pel mateix poder. I nosaltres no volíem res amb ell".

És cert que qualsevol temps passat té una cara que sembla més afortunada que la present. El cert és que aquell grup llibertari que caminava entre Barcelona i Madrid va fer coses que en el present serien impensables. "Ara tot és mentida. Hem de sortir d’aquest lloc i recolzar-nos sense hipocresies". Genuí Pepe, en la contemporaneïtat eterna.