La crisi de l’habitatge, un repte europeu

Les conseqüències socials i econòmiques de la dificultat d’accés a lloguers assequibles van ser posades en relleu en un informe del Consell Econòmic i Social. Per la banda social, l’increment del sensellarisme entre la població vulnerable i, per part dels joves –un dels grans col·lectius afectats–, la dificultat per emancipar-se i iniciar un projecte vital propi, amb la conseqüent baixada de natalitat. Una xifra que ja està en mínims històrics.

Pel que fa al terreny econòmic, destinar més renda a l’habitatge en deixa menys de disponible per a béns de consum, amb la qual cosa, de retruc, acaba repercutint també en altres sectors econòmics. De fet, el Banc d’Espanya apuntava recentment a una certa debilitat en el consum mitjà per llar, que en alguns grups encara no s’ha recuperat a nivells prepandèmia. Per posar algunes dades sobre la renda destinada al lloguer, la mitjana europea es va situar al 20% (dades del 2022), però per a persones vulnerables aquesta xifra gairebé es duplica. En canvi, la situació a Catalunya és més preocupant: el percentatge de renda dedicat al lloguer és del 58% (dades del 2023). Tot i que és cert que hi ha grans variacions en funció de la zona geogràfica –Barcelona és la ciutat més cara–, és difícil trobar ciutats on la mitjana estigui per sota per sota del 20% europeu. També en l’àmbit econòmic, la dificultat per trobar habitatge assequible desincentiva la mobilitat geogràfica de la població en edat laboral, i això acaba perjudicant l’accés al talent per part de les empreses; és una problemàtica que també va a l’alça. Ara mateix, qui té un pis, té un tresor.

L’elevació del problema de l’habitatge a nivell europeu té el potencial de beneficiar-nos. A part de les mesures que s’adoptin, pot ajudar a distingir entre les polítiques que poden funcionar i les que no. És cert que la situació del nostre país és més aguda degut a l’increment de demanda que s’ha produït de l’habitatge de lloguer respecte al de compra, al poc habitatge social –un terç per sota la mitjana europea– i a la pressió turística (tot i que, per la dimensió del problema, el percentatge de pisos dedicats al turisme és molt petit).

Notícies relacionades

¿Jutges vs. fiscals?

Meravellosa calamitat

La principal mesura europea passa per crear un nou comissionat que vetlli per aquest tema i, a efectes pràctics, es proposa sobretot facilitar al estats membre l’augment d’oferta d’habitatges, tant amb inversió pública com privada. Però posant més èmfasi en la construcció de vivenda social amb diners públics. En aquesta línia d’actuació, en alguns punts de Barcelona ja es comença a veure la construcció de pisos destinats al lloguer social. Un d’aquests edificis és al Poblenou, un barri barceloní que canvia a un ritme difícil de pair per part del veïnat, i que encara té prou espai per a més construcció al costat d’hotels de quatre estrelles, cafeteries de luxe i llars d’infants en anglès per als expatriats.

Dit això, em sembla preocupant que el suposat augment de l’activitat constructora encara no s’estigui reflectint en les estadístiques. Almenys segons l’enquesta d’evolució trimestral del Banc d’Espanya, que indica una reducció dels marges i també la inversió. A més, el 54% de les empreses de construcció tenen dificultats per trobar mà d’obra, tot i la millora salarial que s’ha produït els darrers anys. Per sort, la percepció del sector és que en el quart trimestre aquesta situació millorarà. Però el que necessitem constatar, no amb percepcions, sinó amb dades reals, és un sector prou profitós perquè sigui actiu i experimenti un creixement sostingut en els propers trimestres i anys, ja sigui amb la construcció de nous habitatges o acabant els edificis fantasma de la passada crisi financera.