Editorial
Iniesta, el líder silenciós
El ‘8’ del Barça penja les botes i deixa un llegat com a futbolista i com a persona de comportament irreprotxable
Andrés Iniesta abandona el terreno de juego aplaudiendo al público, en uno de sus últimos partidos con el Vissel Kobe: un amistoso ante el FC Barcelona, en junio del 2023. /
El 20 de maig del 2018, en el minut 81 del partit contra la Reial Societat, Andrés Iniesta abandonava el terreny de joc i cedia el braçalet de capità a Leo Messi. Era el seu últim vals al Camp Nou. Tot l’estadi, dret, cantava el seu nom i el victorejava i, al final del partit, sol a la gespa, rebia un emotiu homenatge de l’afició. Després va fitxar pel Vissel Kobe japonès, on va estar cinc temporades, i per l’Emirates Club dels Emirats, equip on ha militat un sol curs i que serà, gairebé amb tota seguretat, la seva última etapa com a jugador professional. Així es dedueix del vídeo que Iniesta ha penjat a les xarxes i en què es pot veure com l’artista TVBoy dibuixa un grafiti en què el mític 8 del blaugrana es converteix en un símbol de l’infinit, amb un lema que proclama: "To my future", un futur que es desvetllarà el pròxim 8 d’octubre en un acte que se celebrarà a Barcelona.
Amb 40 anys, el centrecampista decideix penjar les botes, i deixa enrere una empremta no només d’èxits esportius sinó d’una gran qualitat humana. Diu adeu a una trajectòria que sobretot s’ha de llegir en clau blaugrana. Vint-i-dues temporades al club, amb el balanç de nou Lligues, sis Copes del Rei, set Supercopes d’Espanya, quatre Champions League, tres Supercopes d’Europa i tres Mundials de clubs, amb 674 partits (el quart jugador de la història amb més intervencions).
Notícies relacionadesEl 1996 es va instal·lar a la Masia, amb 12 anys, i va debutar en el primer equip, de la mà de Louis Van Gaal, amb 18. Després, en la temporada 2004-2005 ja es va instal·lar en l’elit amb Frank Rijkaard i, des d’aleshores, es va convertir en llegenda, especialment en l’època de Pep Guardiola. En aquell memorable podi de la Pilota d’Or del 2010, amb tres blaugranes a dalt de tot, Iniesta va quedar segon darrere de Messi, un guardó que molts coincideixen que li corresponia.
La carrera d’Andrés Iniesta pot resumir-se en tres parts. En el primer apartat es pot esmentar el seu futbol excels. Amb només veure el vídeo que la UEFA li va dedicar fa uns anys ("Disfruteu de 185 segons de la màgia d’Iniesta") fins i tot el menys interessat en el planeta futbol pot fer-se una idea de la bellesa que el jugador número 8 va sembrar en els camps de tot el món. Un joc intens i vertical, imaginatiu i amb visió col·lectiva, tot un prodigi amb la pilota als peus. En el segon apartat no podem oblidar la seva entrada a l’Olimp del Barça i de la selecció espanyola (amb la qual va guanyar ni més ni menys que un Mundial i dues Eurocopes consecutives), gràcies a dos gols icònics. El de Stamford Bridge (2009) en el minut 93 contra el Chelsea, que portava el Barça a la memorable final de Roma, i el del Mundial de Sud-àfrica, el 2010, en el qual després del xut que va significar la victòria espanyola va mostrar sota l’elàstica una samarreta en homenatge al difunt amic Dani Jarque. Aquí comença el tercer apartat, el de l’Iniesta humà. Entre les dues efemèrides, la mort inesperada del jugador de l’Espanyol i una de tantes lesions musculars que va patir al llarg de la seva carrera i que va fer perillar la seva participació en el Mundial, va patir problemes de salut mental que va descriure en el llibre La jugada de mi vida. Es va sobreposar a les dificultats, sense perdre un àpex de la seva dignitat i del seu irreprotxable comportament. Com va dir d’ell Xavi Hernández, "és un líder silenciós, però un líder autèntic".
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
