Un somriure val més que mil ‘fakes’

Tenint en compte que tots venim d’algun lloc, les persones que tenen por dels immigrants em semblen molt ignorants. Però als Estats Units, on ningú porta allà (a part dels quatre indis natius que queden) més de 300 anys, em sembla d’un narcisisme descomunal. Aquesta mania que té la ultradreta de defensar el seu territori creient-se que realment és seu. Jo mateixa, que soc catalana de naixement, tinc uns avantpassats italians, que van venir fa anys buscant una vida millor. Van arribar amb vaixell, perquè diuen els meus familiars que eren mariners, però estic convençuda que eren esclavistes. Però, per sort, el bonic poble de Vilassar de Mar els va acollir i aquí estic jo, agraïda amb els meus gens italians vivint aquí. No em crec ni em vaig considerar mai millor persona només per haver nascut a Barcelona. I espero que, si arriba algú de fora de les nostres fronteres, sigui acollit com ho van ser els nostres ancestres en èpoques de guerres i precarietat. En tenim exemples tristos, com el de l’alcalde de Tossa de Mar, que va considerar que acollir 200 immigrants no era bo per al turisme. Amb el fàcil i bonic que hagués sigut dir que Tossa és un poble d’acollida. Però no, el senyor va haver de deixar anar la seva perleta racista. Jo només espero que si Trump o l’alcalde Martí Pujals Castelló han d’emigrar algun dia, es trobin amb ells mateixos a l’altre costat i després una dona amb un bonic somriure oferint-los una manta i un plat de sopa.