La Bernarda Alba roja

Perquè és Najwa Nimri qui encarna Aurora Rodríguez Carballeira, assassina de la seva filla superdotada Hildegart, la pel·lícula preserva un cor encriptat. Una cullerada de misteri que no s’acaba de dissoldre en cap concessió a la galeria. O a una suggerent estètica lorquiana que només t’ateny i fa por de veritat quan la càmera oblida la filla per abocar-se en la mare.

La virgen roja és un bon títol. Però potser seria més aclaridor La Bernarda Alba roja. L’Aurora actua en tot moment com la versió urbana i empoderada de brutals lectures d’aquella mare rural i probablement analfabeta de Lorca, capaç d’empassar-se quatre filles sense mastegar abans de consentir que les hi "deshonrin".

El cas Aurora-Hildegart és més dens perquè no és teatre ni metàfora, sinó realitat tremenda, i perquè esborrona pensar que dones així acabin així. Com les mateixes idees que han convertit la filla en un portent revolucionari, converteixen en assassina la mare.

De debò creia l’Aurora que el seu feminisme fanàtic i impacient exigia que la "primera dona del futur" naixés i morís verge, com les filles de Bernarda Alba? O es va inventar un feminisme sencer, sense base real, a compte d’aquesta exigència? L’Aurora gaudia d’una independència econòmica insòlita per a una dona del seu temps. Així es va poder fer una cultura i concebre l’ideal que a qualsevol preu volia que la seva filla realitzés. Per què no ella mateixa? Ni tan sols es queda embarassada sense voler. Per què va forçar el naixement "experimental" de la Hildegart? Per què perdre el temps parint allò que podia haver viscut en primera persona? Per què, podent ser ella mateixa la dona o la mare del futur, tria enfonsar-se en el dol totalitari de les matriarques del passat?

Notícies relacionades

¿Cap a on va el Pròxim Orient?

Si Illa defensa el català, som-hi!

De teories de per què va fer ella el que va fer, n’hi ha unes quantes. La meva: l’Aurora no embogeix perquè el seu experiment eugenèsic surti "malament". L’Aurora ja era boja abans de començar a ser mare. L’Aurora, com Bernarda Alba, va començar a matar la Hildegart en el precís moment en què li donava la vida.

Tanta xerrameca política i intel·lectual encobria en realitat una ferotge voluntat d’esborrar la dona. D’esborrar la seva filla i esborrar-se ella mateixa. En temps més tranquils, aquesta monstruosa contradicció hauria pogut ser evident de seguida. A la túrmix utòpica de l’època, passa desapercebuda sota una aparença de futurisme. Alienació disfressada de progrés. Castració sota aparença d’alliberament. Tant de bo ja haguem deixat tot això enrere. Hi ha dies que jo no ho tinc tan clar.