El desencant dels menjadors de pipes
Si alguna cosa em crida la curiositat avui és aquesta nova manera d’aparentar el que no s’és, sigui a Twitter o a Instagram
El desencant dels menjadors de pipes
1. L’el·lipsi narrativa més portentosa del cine és la de 2001 i resol en uns segons quatre milions d’anys: uns homínids a les planícies de l’Àfrica enarboren la tíbia d’un gran mamífer i, tot seguit, l’os s’ha convertit en una nau espacial rumb a la Lluna el 1999.
Se m’acut que l’el·lipsi narrativa més portentosa de la història recent del nostre país podria ser una altra: un ésser humà enarbora al poble el cap d’una gallina degollada que, tot seguit, és un grapat de pipes a la mà de la seva neta, mentre treballa com a community manager en una oficina de disseny minimal, amb monsteres i palets, d’una gran ciutat espanyola.
"Jo només volia que el teu pare treballés assegut", li diu Chero a la seva neta Esther L. Calderón, que acaba de firmar un llibre especialíssim, precís i preciós, titulat Pipas (Pepitas de Calabaza). L’avi, per cert, va perdre el seu índex dret a la seva primera feina en una localitat de la perifèria de Santander, quan van arribar allà procedents del camp. I en realitat l’hi diu a la protagonista del llibre, que descriu aquesta generació que ara ronda els 40 anys i que menjava pipes. Una mitjana de 5.000 pipes a la setmana. Unes 20.000 pipes al mes. 240.000 pipes a l’any. Sí: "Asseguts al banc del parc, removent el temps a l’olla perquè no s’enganxés a baix amb el foc, menjant pipes com una orquestra, un esquadró de dracs amb gana, preguntant-nos quines meravelles (i altres monstres) hi hauria més enllà de la terra coneguda".
2. Aquesta generació va estrenar la democràcia, internet i els Erasmus. I, també, un tipus concret d’avorriment sense carisma. Un avorriment que traeix la comoditat que el genera. Va ser la combinació de desig, avorriment i imaginació el que els va convertir en que són. Se’ns va dir que imaginéssim un avenir. Se’ns va dir que no fóssim com la nostra gent gran. Se’ns va dir que no oblidéssim com era la nostra gent gran.
Amb els llavis quarterats per la sal de les pipes i la boca seca de tant parlotejar, aquesta generació, que va créixer "entre el final de mes i el principi d’una nova era", va amnesiar el més important. Així que Calderón proposa "un relat dels expobres".
3. Jo, amb avis idèntics als de Calderón, sempre vaig tenir certa obsessió pels arribistes. Els de les novel·les franceses del XVIII i els seus hereus: del Pijoaparte de Marsé al de El día de mañana, de Pisón, que entra en els cercles esquerranosos de la burgesia vestint-se així, malgirbat, com ells: "Era un pobre vestit de ric vestit de pobre. O sigui, un pobre".
També em van obsessionar els altres. Els pijos que llavors, als seixanta, però també ara, fa cinc minuts, es desclassaven: entre la coqueteria i la culpa de classe, anaven a concerts, a centres cívics, militaven, eren com tu fins que una nit et convidaven a casa seva i veies, en fi, casa seva.
Hi ha llibres magnífics i recents que rastregen el mapa de la pijeria (Quiero y no puedo, de Raquel Peláez) o la precarietat dels oficis creatius (No seas tú mismo, Eudald Espluga). Però Pipas crea una altra cosa.
Si alguna cosa em crida la curiositat avui és aquesta nova manera d’aparentar el que no s’és: a Twitter, molta gent, que sé positivament que té un patrimoni envejable, es fa la pobra, molt més del que és, i el meravellós és que es feien els rics, més del que eren, fa res a, posem, Instagram.
Notícies relacionades"No hi ha res més trist que no ser conscient dels teus privilegis", va escriure el gran Félix Romeo. I no hi ha res més trist que això. Semblen oblidar la cadena tròfica del privilegi: assumir la nostra relativa placidesa és l’única manera honesta d’honrar els que ens la van donar sense deixar d’assenyalar els que ens la volen arrabassar a nosaltres o negar a d’altres.
Això fa Calderón: sense èpica barata ni victimisme ploraner. En el punt exacte de l’assaig, que ens explica, i la ficció, que ens narra; de la memòria, que ens retrata, i la imaginació, que ens projecta. Indagant en la seva família i en l’Estat (la traïció en temes de vivenda). Mirar d’on venim, les neveres de les nostres famílies, les nostres bosses de pipes. Les de la primera generació que no va voler lamentar, massa tard, alguna cosa: "Sento deixar aquest món sense provar", per posar un exemple, "pipes Facundo".
