Igual i diferent
Las playas de Galicia donde puedes ver la mágica bioluminiscencia /
Hi ha alguna cosa de hobby en què t’expliquin que els gallecs sou d’aquesta manera o d’aquella. Tot i que suposo que passa amb els catalans, els andalusos i pràcticament amb qualsevol. En alguna cosa s’ha de gastar el temps. Em va passar per enèsima vegada fa uns dies. Potser ser gallec consisteixi que algú, en particular si no és gallec, et digui com són els gallecs. No té res de forassenyat que un gallec desconegui com és, i ho sàpiga un d’un altre lloc. Tampoc és forassenyat que li importi un rave, potser perquè intueix que conèixer-se és avorridíssim, i perquè sap que al llarg de la vida s’és de moltes maneres, de vegades oposades. Així que, per què matar-s’hi.
Dit això, a qui no li agrada rebolcar-se en una idea abstracta, i rendir-se a l’indiscret encant de les frases que porten el verb ser, i afegir-se a la fàbrica de clixés que esdevenen les converses mundanes. Galícia, al cap i a la fi, és un país fructífer i inabastable, com tants d’altres, capaç d’introduir-se en l’imaginari comú, barrejant realitat i ficció, fins que d’allà surti qualsevol cosa, que acabarà deixant en l’aire el de sempre, que els gallecs són un misteri, i que habitualment són molt gallecs, cosa que cau dins de les possibilitats, com quan el vermell és bastant vermell, o el verd sens dubte verd, i no groc o magenta.
Fora d’això, l’única cosa certa és que el gallec pot ser de qualsevol manera. Perquè no existeix el gallec, sinó milions de gallecs. I tot i que existís, seria d’una manera i més endavant d’una altra. No hi ha cap persona que no es transformi, evolucioni, que no mudi d’interessos, creixi, maduri, entri en decadència, es perdi, canviï d’opinions, adquireixi una altra mentalitat, idees, que no adquireixi un altre cos, que no estigui contenta i a continuació abatuda, que no li vagi bé i després malament, que les circumstàncies de la vida variïn i hagi d’adaptar-s’hi. Al cap i a la fi, la tònica dominant en la història de la humanitat és el canvi. Cada vegada que diem que algú és així construïm una ficció. Però està bé, perquè sense ficcions la vida és inviable.
