Biden, Trump i Netanyahu

Als presidents nord-americans que, com Biden, es troben de compte enrere per a la seva sortida de la Casa Banca, els preocupen sobretot dues coses: que el candidat del seu partit guanyi les eleccions i que aquest respecti el seu llegat. Les dues aspiracions, en realitat, es resumeixen en una: el seu llegat. El de Biden estarà marcat de manera irremeiable pel seu paper en la crisi al Pròxim Orient. El menyspreu amb què Netanyahu l’ha tractat no té precedents (la relació amb Barack Obama va ser molt dolenta, però no va ser tan notori). Netanyahu fa temps que va apostar la seva sort política i la del seu projecte de tota una vida (evitar la creació d’un Estat palestí, per confessió pròpia) al vermell republicà, i coneix bastant bé Washington i els seus ressorts i compta amb prou aliats per poder menystenir del president sense que tingui conseqüències.

En aquest cas, a més, compta amb un president que mai ha ocultat les seves simpaties per Israel i que en la seva carrera s’ha qualificat en diverses ocasions com un sionista. Tot i així, l’interès dels Estats Units, el de la seva administració, l’electoral i el dels amics d’Israel que temen que Netanyahu sigui una amenaça per a Israel i el projecte sionista, portaven Biden a demanar moderació. Però els fets han sigut d’altres: suport econòmic i militar estratosfèric i capa de protecció als fòrums diplomàtics, sense cap fissura ni titubeig. Tant ha recolzat l’administració Biden Netanyahu per la via dels fets, que és la que en realitat compta, que en el món àrab i molts crítics antiisraelians en els mateixos Estats Units el fereixen amb el sobrenom de Genocide Joe. Com a llegat, és catastròfic.

El cert és que Biden està en una situació molt difícil. La defensa a ultrança d’Israel és un pilar de la política nord-americana, i és molt difícil prendre decisions (de nou, per la via dels fets, no de les paraules) contra la política del primer ministre israelià en un moment crucial de la història de l’Estat hebreu, per molt que resulti evident que una part de les seves decisions obeeixen a la seva pròpia supervivència, política i judicial. A més, en termes electorals, fer enfadar els votants sionistes o simpatitzants té un cost més elevat que irritar els propalestins i que invoquen els drets humans, la legalitat internacional o, simplement, un elemental sentit humanitari de les relacions internacionals. No hi ha decisió bona per a Biden.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Ara bé, redibuixar el Pròxim Orient per la força militar, acabar d’una tacada amb el problema palestí, la resistència àrab i el règim dels aiatol·làs són paraules importants. Aquest és el somni i l’objectiu de Netanyahu i l’oportunitat que creu que té davant seu una part del sionisme, la que governa amb àmplia majoria avui a Israel (i, a jutjar per les enquestes, amb un ampli suport popular). Per a això, necessita immiscir els Estats Units en la jugada. I Biden té memòria: forçar per la força militar un canvi de règim en un país del Pròxim Orient per dibuixar una regió més favorable als teus interessos és un pla que Washington ja sap que potser comença bé (mitjançant una aclaparadora victòria militar), però que acaba molt malament.

Malgrat això, és un pla que Netanyahu comparteix amb àmplies capes del partit republicà i que era en l’ADN dels acords d’Abraham que Jared Kushner va dissenyar per aïllar, i acabar derrotant, l’Iran. El sogre de Kushner, Donald Trump, acaricia la seva tornada a la Casa Blanca. Res del que passa és aliè a aquest fet. Netanyahu ja ni escolta Biden. Totes les seves fitxes són al caseller vermell de Trump.