El contracte trencat de la protecció

Ja no s’elegeixen nens per apaivagar o acontentar els déus. Però d’alguna manera, preval cert contracte de sacrifici. Reprimim el nostre comportament i oferim una part del nostre esforç a canvi de protecció. Els estats i les altes institucions internacionals s’erigeixen com un ordre superior que vetlla pel nostre benestar.

¿Segur?

Notícies relacionades

Preservar la Boqueria

‘We love peace!’

La invasió russa d’Ucraïna o la devastació de Gaza perpetrada per Israel i la seva alarmant extensió del conflicte posen de manifest la incapacitat de les grans potències i institucions per frenar el desvari. La recent reunió anual de l’Assemblea General de les Nacions Unides només va constatar la seva impotència. Si aterrem en el dia a dia, les dificultats s’enreden als nostres peus. El problema de la vivenda –cruent a Espanya, però també punyent a la resta de la UE– és realitat i símbol. Si el "¡casa!" dels jocs infantils s’esvaeix, també empal·lideix la fe en un ordre superior. Queda la intempèrie.

La desigualtat s’estén i una mena d’obsolescència plana sobre amplis sectors de la ciutadania, que veuen com el seu mode de vida s’extingeix sense alternativa. A falta de respostes fàcils als reptes, s’aprofundeix en la crispació de les acusacions. La toxicitat ultra s’estén, i ja els conservadors moderats copien el seu material sacrificial. Aquí tenim Junts, després d’anys pilotant la ruïna del procés posant ara el focus en la immigració. Té nassos. Els déus mai van demanar sang, però van servir a una elit per alimentar la il·lusió d’unes divinitats davant el poble i, així, mantenir el seu propi poder. El patiment dels nouvinguts no ens proveirà de vivendes, sous dignes i benestar. A la fi, només la nostra humanitat serà sacrificada.