Habitatge, ¿confrontació o política d’Estat?

Si el mateix Ministeri d’Habitatge considera que a Espanya es necessiten entre 600.000 i un milió de noves llars per donar resposta a la creixent demanda, és obvi que és imprescindible invertir diners públics i facilitar les condicions perquè també ho faci el capital privat, en la construcció, i aconseguir, a més, que almenys una part significativa dels pisos vagin destinats al lloguer assequible. Aquesta és una de les mesures que recollirà el pla que presentarà la setmana vinent el president de la Generalitat, Salvador Illa. Però edificar aquest nombre d’habitatges no només requereix pressupostos adequats. També cal molt temps per construir-los. I la societat demana solucions efectives i ràpides.

Fins ara, les mesures que s’han adoptat amb aparença d’efectivitat i rapidesa només han servit per generar polèmica. La que el Govern va incloure l’any passat en la llei del terreny per limitar el preu dels lloguers a les zones tensades únicament s’ha aplicat a Catalunya i comença ara a executar-se en algunes zones del País Basc. La resta de les comunitats, en particular les que governen els populars, han al·legat que la decisió de declarar àrees tensades és potestat autonòmica. Tot i que la seva negativa enclou un clar desacord ideològic, tampoc les altres comunitats que governa el PSOE l’han aplicat. És difícil saber-ho si no es posa en pràctica, però també ho és després de diversos mesos d’experiència a Catalunya. Tot i que la ministra d’Habitatge, Isabel Rodríguez, sosté que limitar els preus abaratiria els lloguers en un 5% en aquestes zones i la Generalitat assegura que a Catalunya el pagament per lloguer ha caigut en aquest percentatge en els dos primers trimestres del 2024, no concorden aquestes dades amb les ofertes per les plataformes immobiliàries i fins i tot el governador del Banc d’Espanya i exministre, José Luis Escrivá, dubta que hi hagi cap prova empírica d’això.

Buscar solucions per a problemes que frenen l’emancipació juvenil és obligació dels governants estatals, autonòmics i locals, que tenen competències en aquesta matèria. Mesures que resolguin, no estèrils anuncis que acabin quedant en mera cosmètica. I no hi ajuden amenaces com les de la ministra de castigar sense fons les comunitats que no apliquen la llei estatal. Es podria plantejar que, si existís pressupost dirigit a determinades polítiques, s’hauria de repartir entre les autonomies que les executen, però sense caure en puerils xantatges que no produeixen cap benefici ni a la societat en el seu conjunt ni als que necessiten aquests habitatges i que encara menys contribueixen a l’imprescindible acord polític.