Si Illa defensa el català, som-hi!

Cert és que l’anterior Govern defensà amb fermesa el model d’immersió lingüística davant del permanent setge judicial i cert és que el Govern anuncià que n’agafava el testimoni, per la qual cosa la reprovació a l’Estat espanyol del Consell d’Europa per la imposició del 25% de castellà reforça una voluntat compartida entre els signants de l’acord d’investidura de Salvador Illa. Innegables foren, també, els bons resultats assolits pel Govern d’ERC en el sector audiovisual i, sobretot, en la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació per recuperar l’oferta adreçada al públic infantil i jove desapareguda com a conseqüència de les irresponsables retallades imposades per Artur Mas. Com evidents foren alguns dèficits, entre els quals la poca funcionalitat (o més aviat deixadesa) de la inspecció quant al compliment dels projectes lingüístics dels centres escolars.

En tot cas, la voluntat de continuïtat i de millora presenten un escenari esperançador, que alhora es pot veure reforçat per la predisposició a l’entesa entre republicans i socialistes a Madrid, on l’aprovació de la llei de l’audiovisual i el reconeixement de l’ús del català en el congrés conviden a l’optimisme. Ho reforça l’exemple recent del diàleg establert entre Gabriel Rufián i el ministre Urtasun, en què s’ha evidenciat la declaració de voluntats del govern a augmentar les subvencions a la producció cultural en totes les llengües oficials, a incrementar llur presència en els certàmens internacionals, en el suport a les acadèmies de cada una de les llengües i en l’ajut polític i econòmic a les entitats que pateixen el setge de PP i Vox. En especial, Obra Social Balear, Escola Valenciana i Acció Cultural del País Valencià.

Llei de llengües estatal

D’igual manera, seria del tot desitjable que tot el catalanisme i el president al davant no desaprofitessin les possibilitats que ofereix un altre dels punts signats en els acords que feren possible l’elecció de Francina Armengol amb relació a superar l’assignatura pendent d’una llei de llengües estatal. Un objectiu que des del 2005, en què es debaté per primera vegada un projecte presentat per ERC a fi d’introduir els plurilingüisme en l’administració general i en les disposicions reglamentàries derivades de la legislació, mai no tingué el suport del PSOE. Anys de demandes republicanes infructuoses que semblà que finalment serien satisfetes a partir del 2016, quan Meritxell Batet n’anuncià la presentació. Desgraciadament, avui podem parlar ja de 25 anys d’intents frustrats perquè, malgrat la solemnitat amb què fou publicitat per la dirigent del PSC, mai no fou debatut. D’aquell incompliment plora la criatura, perquè, sense aquesta llei, esdevé una quimera la plena normalització, sigui en l’àmbit del sistema judicial o en l’àmbit del consum per esmentar-ne només dos dels tants altres que afecten la llengua.

En conseqüència, els acords signats per ERC i PSC a Madrid i a Barcelona, la relació fluïda i la desitjable voluntat de construir complicitats farien inexplicable no encarar aquesta llei mare de totes les normalitzacions lingüístiques.

El CNL, anquilosat

Notícies relacionades

Habitatge, ¿confrontació o política d’Estat?

Moble fred de la meva infància

D’igual manera, la ratificació de Xavier Vila obliga el president a superar els dèficits del Consorci per a la Normalització Lingüística. Un organisme anquilosat, incapaç d’oferir una campanya d’alfabetització popular de llengua i cultura catalanes adequada a les necessitats, possibilitats reals i espais relacionals d’una bona part dels ciutadans, majoritàriament nouvinguts, que desitjarien incorporar-les en les seves vides. Al cap i a la fi, es tracta de dur la llengua a la gent i no limitar-se tan sols a satisfer qui opta per seguir cursos poc flexibles quant a horaris. Una faceta del CNL tan necessària com insuficient, sobretot si, a més, es cobreix deficitàriament, tal com s’ha reconegut quan centenars de persones no han estat admeses per manca de places.

I particularment a les ciutats metropolitanes!