Els 60 anys de Mafalda
Pareu el món que vull baixar
Tot i haver crescut amb les vinyetes de Quino, ens hem tornat un xic cínics i ens empassem la sopa i els gripaus sense rondinar. Ningú para els peus a Netanyahu
Mafalda acaba de fer 60 anys, i el panorama com més va pitjor. El 29 de setembre del 1964 l’historietista argentí Joaquín Salvador Lavado, Quino, va publicar al setmanari Primera Plana de Buenos Aires la primera vinyeta d’aquella nena replicaire i tendra, amb un llacet al cap, que posava el termòmetre al globus terraqüi i l’embenava per curar-li les ferides. Però ves per on, resulta que la frase "¡pareu el món, que vull baixar!", una de les més cèlebres atribuïdes a la nena que odiava la sopa, és més falsa que un bitllet d’euro. Va ser el mateix Quino que la va desarborar el 2012, durant una entrevista: mai hauria posat aquest enunciat en boca de la seva criatura, va dir, perquè Mafalda era contestatària, compromesa i més que aturar el planeta volia millorar-lo, ai.
En això pensava fa un parell de dies quan, caminant per un passeig de Gràcia atapeït, em vaig fixar en un turista que portava una samarreta amb un missatge peculiar a l’esquena: un esquelet, assegut en la postura de la flor de lotus, unia el polze i l’índex de les seves mans fent el ooooom del mantra hinduista; bé, més que dits eren falanges descarnades. Darrere de la caricatura ossada apareixia una bola del món en flames i a sota es llegia el lema "Peace of mind in a burning society". ¿Com?, ¿pau espiritual? Sembla difícil aspirar a la tranquil·litat amb el pati global en ebullició. Entre les dues consignes, l’apòcrifa de Mafalda i la proclama tèxtil, s’obre un arc insalvable de mig segle, des del temps en què vam arribar a creure que després del Vietnam no hi hauria més guerres. Hem crescut i ara ens empassem la sopa i els gripaus sense rondinar; ens hem tornat descreguts, gairebé cínics, i cada bombolla individual es blinda del tot col·lectiu. Per impotència, en part, perquè al ciutadà corrent li queda un estret marge de maniobra. Una manifestació, sortir al balcó amb un cassó i una cullera. A Alemanya i França es criminalitza fins i tot mostrar-se solidari amb els palestins.
Dilluns vinent es compleix un any del criminal atemptat de Hamàs, en el qual 1.200 innocents van ser assassinats a sang freda. Israel tenia dret a defensar-se però no a situar-nos al caire de l’abisme. Els 40.000 palestins massacrats a Gaza han transformat el pretès escarmento en una massacre. Els principals líders europeus evadeixen la paraula "genocidi", la imposició de sancions i la condemna de l’atac d’Israel contra el Líban –la quarta incursió des del 1978–, quan sí que van reprovar la invasió russa d’Ucraïna. Ningú s’atreveix a parar els peus a Netanyahu. Amb la soga al coll i el propòsit de perpetuar-se en el poder, el mandatari israelià ha encès la metxa amb l’extensió el conflicte i sense haver rescatat la seixantena d’ostatges que pel que sembla segueixen amb vida. Continuarà la pressió, almenys fins a les eleccions nord-americanes del 5 de novembre, per arrossegar l’Iran a una guerra que no desitja. El món ara mateix va tan ràpid que ni tan sols ens podem plantejar saltar del vagó al següent baixador.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
