Bárbara Rey, a la diana

Ella és la del "xantatge", perquè apareix aquest concepte als documents del responsable de l’antic Cesid, Manglano. Documents que s’han considerat com si fossin la Bíblia i veritat absoluta. I sí, hi haurà qui digui que ningú reconeixerà res però, si es defensa, de partida la paraula d’una dona val menys que la de qualsevol home, i a sobre, amb el màxim poder. Això no va d’una hagiografia sobre ella, no li fa falta. Però sí va del fet que, a falta de més proves, han de valer per igual tots els testimonis, inclòs el d’ella. Agradi o no.

Bárbara Rey no era Joan Carles I. Bárbara Rey no era reina ni tenia una família reial ni obligacions amb un país. Bárbara Rey no ha posat a la venda aquest material, sinó el seu fill. Però és ella la que té el micro davant casa seva i dona la cara. Bárbara Rey ho ha dit: "El que pot posar les cartes sobre la taula viu amb molts milions fora d’aquest país". I és just el que no dirà res. No ho va fer amb les seves cites davant la justícia i les seves regularitzacions fiscals, menys ara. Bárbara Rey diu que mai va recollir diners i apunta més enllà. Sembla que entre intermediaris va el joc.

Mentrestant, a ella se li qüestiona fins i tot si és normal que tingués por. A veure, que és la Corona, que era un escàndol, que fins i tot el Rei li va proposar abdicar a Aznar, que a ella li van robar a casa, la gravaven i li van manipular els frens del cotxe. En qüestions d’amants amb poder som nosaltres sempre les boges que ho inventen tot. Potser, de fons, molesta que hi hagi amants que es cobreixin l’esquena.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Ella mateixa ha reconegut haver comès errors. No va de santa ni de mare perfecta ni ho pretén, però tampoc serà el dimoni d’aquesta història. Sobretot, perquè la caricatura d’amant ofesa es traça molt fàcil en una cultura masclista. Jo canvio aquest concepte per decebuda, com passa en tantes relacions d’amants amb homes de poder. Ells col·leccionen conquestes com si fossin premis i se n’obliden quan ja no els són útils o els molesten. I quan això arriba convé treure-se-les de sobre, vetar-les o sotmetre-les a escarni públic.

Entre velers a Sanxenxo i avions a l’Aràbia no s’explicarà mai el suposat ús de diners públics per mantenir una cort d’amants. O l’ús d’institucions de l’Estat o recursos públics per a això. Perquè mentre ella sigui a la diana, ell serà fora. Mentre es parli d’ella no es parlarà d’ell. Mentre es miri el dit no es mira la lluna. Potser és l’estratègia perfecta perquè la part més interessada aconsegueixi que mai se sàpiga la veritat.