Gestió pública i salut

Sospito, per qui ha introduït aquest propòsit, que prové de la part més reticent a entendre les qüestions pròpies de la separació entre provisió i producció de serveis sanitaris. I pot acabar representant un torpede en la línia de flotació de l’anomenada col·laboració publicoprivada que, amb la concertació sanitària, tant arrelament té a Catalunya. Dit això, no obstant, no tinc cap dubte que tant la consellera Olga Pané com el comissionat Manuel del Castillo no semblen, per les seves trajectòries, que estiguin per trencar l’esmentada col·laboració, si bé una legislació estatal en aquesta direcció podria acabar jugant en contra seu.

En la consulta prèvia, sis són els grans arguments que s’esgrimeixen.

El primer té a veure amb la diversitat de les formes de prestació, davant la "integritat" de la titularitat pública. Crec que identificar diversitat amb trencament de la cohesió social és un error. De fet, aquesta diversitat el que afavoreix és una millor integració i evita una separació dels dos sistemes, en la qual un aspiri a la ruïna de l’altre.

El segon és el de la capacitat de control. Certament, aquest és un punt per millorar de la regulació pública; un no es pot obrir a la modernitat de la gestió indirecta dels serveis públics mantenint la governança de la directa, fora del control de l’ordeno i mano d’un reglament i una circular.

Quant al tercer punt, el de la restricció pressupostària, crec que l’argument va en contra, i no a favor, de la gestió directa, tant per l’experiència de les derives pressupostàries dels ens públics com per la falta de flexibilitat en la gestió de recursos humans i de tresoreria (factures als calaixos).

El quart punt a debat és el de la difícil reversió de les formes indirectes, una vegada implementades. De nou, jo crec que el que és de difícil reversió és la gestió directa, una vegada estructurada amb funcionaris estatutaris i amb una cultura que la inèrcia fa tan forta com hostil al canvi.

El cinquè punt és el de la falta de transparència. Certament, aquest també és un punt que cal millorar; en aquesta rendició general de comptes, ni els contractes o concessions s’han avaluat com correspon, ni són els centres de gestió pública directa el millor exemple.

Finalment, la consulta argumenta sobre l’excedent i el lucre. De nou, es tracta d’un punt interessant que ens portaria, aquí, molt lluny. Com diuen els anglosaxons, if not for profit, for what? I és que d’excedent, la diferència entre el benefici i el cost, n’hi ha sempre, en tota activitat humana. La qüestió és la de qui se n’apropia. Per obrir debat, utilitzaré tres frases de notables economistes.

Diu Nicholas Barr: "Els treballadors de l’Estat de benestar, o el benestar dels treballadors de l’Estat; ¿de què estem parlant?".

Afegeix Beatriz González: "El finançament públic avui redistribueix recursos no tant entre rics i pobres com, sobretot, des de la resta de la societat cap als professionals públics".

Notícies relacionades

Harari i els malastrucs profetes de l’apocalipsi

Bárbara Rey, a la diana

I afegeix Vicente Ortún: "¿On, si no, es pot trobar més privatització que a les places en propietat del personal estatutari?".

Tot en aquesta vida requereix un balanç. Però construir i millorar el que s’ha observat sembla molt millor que remuntar-se a un passat que en cap cas va ser gloriós.