El ‘Barbaraleaks’

Amor, parla’m al llit

L’única manera d’aturar rumors passa per desclassificar els documents relatius al 23 F. 

Ja no hi ha soroll de sabres, som grandets i l’emèrit va abdicar

2
Es llegeix en minuts
Amor, parla’m al llit

EFE / CASA DEL REY / FRANCISCO GÓMEZ

La formidable María Jiménez va gravar fa temps una cançó en la qual una dona demana al seu amant conversa horitzontal: «Diga’m petiteses. Explica’m les teves penes i les teves alegries, però parla’m al llit. Parla’m». Malgrat el seu alt voltatge eròtic, la lletra pateix de certa inversemblança, ja que les grans xerrades de parella solen produir-se abans del ars amandi o, molt millor, l’endemà. Tot i que seria molt interessant saber en què moment Bárbara Rey va prémer el botó de l’enregistradora, el cas és que el contingut dels àudios filtrats ha tornat a remoure l’estany sense que acabem mai de treure l’aigua en clar.

En una de les gravacions, Joan Carles I es refereix al general Alfonso Armada, condemnat per participar en el cop d’Estat del 23 de febrer de 1981, agraint que no digués «ni una paraula»; en canvi, es mostra ressentit amb Sabino Fernández Campo, que estaria «afluixant» a base de bé. ¿Sobre quin afer seria indiscret l’excap de la Casa Reial? Potser, ves-te’n a saber, sobre el paper del monarca en l’intent colpista. No deixa de ser cridaner que el Barbaraleaks hagi coincidit amb l’anunci que el rei emèrit publicarà aviat a França un llibre de memòries per impedir que li robin «el relat» de la seva pròpia història.

Notícies relacionades

El relat més estès i vendible sobre el 23 F vindria a dir que un boig anomenat Antonio Tejero va intentar donar un cop d’Estat assaltant el Congrés i que el Rei li va parar els peus. Entremig, hi caben tots els matisos del gris. El novel·lista Javier Cercas, autor de la crònica–assaig Anatomia d’un instant, s’inclina per la tesi que Joan Carles I va participar de ple en l’assetjament i demolició del president Adolfo Suárez, però no així en l’aldarull. Hi ha moltes més interpretacions. Fa just un any Tejero va declarar el següent: «Jo el rei Joan Carles el vaig fotre viu. Ell tenia preparat amb Armada un Govern al seu gust. Però feia falta un militar que donés el cop. Aquest vaig ser jo» (segons aquest fil, l’emèrit i el general haurien sigut partidaris d’un cop tou en la forma d’un govern de salvació). I l’any 2000, en un article de premsa, Sabino Fernández Campo llançava tinta de calamar, molt abundant en els nostres mars, dient que el 23 F va ser un «trencaclosques» de versions tan contradictòries que més valia deixar-lo així, perquè «el que busca delerosament la veritat corre el risc de trobar-la».

L’única manera d’aturar les especulacions i aspirar a certa veritat històrica passaria per la desclassificació dels documents i gravacions relatius al 23 F. En l’última dècada s’han registrat en va sis proposicions a la Cambra. ¿Per què no? Som grandets d’edat, han passat 43 anys, estem integrats a Europa, ja no s’escolta per fortuna el «soroll de sabres» ni ETA sembra el terror pels carrers. La democràcia espanyola s’ha demostrat elàstica. Al cap i a la fi, Joan Carles va abdicar, viu a Abu Dhabi, ve cada dos per tres a les regates de Sanxenxo, i aquí no passa res. Tampoc estaria malament anar airejant el bagul amb els papers del GAL.