Desperfectes
Els drames del Líban
La campanya electoral nord-americana se sacseja amb sorpreses d’octubre, de molt neguit, com la gran tempesta al Pròxim Orient
Residentes en Dahiyeh, Beirut, Líbano, corren para protegerse tras un ataque aéreo de Israel /
És fatal que l’exèrcit d’Israel intervingui de nou al sud del Líban, però el pitjor enemic dels libanesos ha estat i continua sent l’ara afeblida Hezbol·là xiïta, després que la Síria autocràtica acabés amb gairebé tota forma d’Estat en un país que als setanta va ser pròsper i estable. A Beirut els mestres del terror i usurpadors de l’Estat han estat Hezbol·là i el seu aliat, la Síria del genocida Hafiz al-Assad, un mestre de l’assassinat polític, obstinat a subsumir el Líban en la Gran Síria a qualsevol preu. Exhaustos i sense nord, els libanesos continuen mereixent-se un futur, més helvètic.
La pràctica de la representació per quotes va acomodar durant dècades el sistema libanès, amb avaries constants i un repartiment de poder més fallit que pràctic. És gairebé impossible traspassar el comunitarisme al pluralisme crític. Així i tot, el pitjor per al Líban és trobar-se entre països sempre enfrontats, com a sistema-tampó que tantes vegades es va veure atropellat per exèrcits estrangers.
En enfonsar-se l’imperi otomà al final de la Primera Guerra Mundial, el Líban va passar a ser un mandat de França, com Síria, fins a independitzar-se als anys quaranta. Expulsada de Jordània pel rei Hussein, l’OLP d’Arafat es va traslladar al Líban per a atacar Israel. A fi de contrarestar el terrorisme palestí, l’exèrcit d’Israel va arribar a les portes de Beirut. Ara torna per a liquidar Hezbol·là i afeblir l’Iran.
A la cruïlla de Beirut queden els vestigis d’unes elits sofisticades i coneixedores del bon viure, crescudes a l’empara de pactes sovint fràgils entre cristians maronites, sunnites, xiïtes, drusos, ortodoxos, armenis gregorians, fins a vint comunitats, no sempre ben avingudes ni tan sols internament. S’han succeït les ocupacions militars, el segrest de l’Estat, matances, maniobres colpistes, assassinats polítics, fulgors econòmics, reformes idealistes, hiperinflació i megadeute, amb la guerra civil de 1975 com a destrossa suprema. La sobirania libanesa ha estat sempre precària i d’aparença. Les milícies i les màfies dominaven Beirut. La pacificació internacional ha estat accessòria. No sorprèn que rarament parlem de l’exèrcit o l’Estat libanès. La seva entitat és molt deliqüescent i sense capacitat de decisió.
Ara el Líban és el teló de fons de la confrontació entre Israel i l’Iran, amb l’assassinat del líder de Hezbol·là. Segueix la mort a Gaza. El demà és una incògnita brutal, però –més enllà de la supervivència política de Netanyahu– queda clara la supremacia tecnològica i armamentística d’Israel a l’Orient Mitjà, precisament quan s’anava concretant l’aproximació a l’Aràbia Saudita, l’altre enemic dels aiatol·làs de Teheran.
N’hi ha que es deuen sentir incòmodes constatant que, amb o sense ultradreta, Israel continua sent l’única democràcia de la zona. Mentrestant, setmanes abans del vot final, la campanya electoral nord-americana trontolla amb sorpreses d’octubre tan angoixants com la gran tempesta de l’Orient Mitjà. Més que final de la història, tenim nou desordre.
