Gràcies per la propina
El escritor valenciano Ferran Torrent.
El govern valencià del PP ha concedit el Premi de les Lletres a l’escriptor Ferran Torrent. És un premi molt merescut i que s’ha de celebrar, per una obra de ficció construïda al llarg de 40 anys, però és també un premi enverinat. A l’acte del lliurament, entre altres guardonats, Torrent coincidirà amb Amparo Cabanes Pecourt, historiadora que s’ha distingit entre altres treballs per la seva fixació a catalogar el català i el valencià com a dues llengües diferents. Venint de la Generalitat de Carlos Mazón, que no destaca precisament pel seu suport a la llengua i la cultura valencianes, sospito que la principal raó és per la foto, com si posant Torrent al costat de Cabanes validés les tesis de la historiadora. Una altra raó possible és que així s’avançava al Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
Vaig començar a llegir Ferran Torrent des del seu primer llibre, No emprenyeu el comissari, el 1984, i des d’aleshores sempre he tingut la certesa d’estar llegint un autor en català, en el seu català de València, particular, ple de col·loquialismes i que treia molt partit de l’alegria d’una llengua viva, bastarda quan calia, literària. Amb alguns diàlegs de L’any de l’embotit, per exemple, recordo haver rigut en veu alta, i Butxana, Hèctor Barrera i els germans Torres m’acompanyen com si fossin de carn i ossos.
Amb els anys les novel·les de Torrent es van tornar potser una mica més sentimentals, coses de l’edat –penso en L’illa de l’holandès–, però no han perdut mai dues qualitats que el fan una veu única. D’una banda, les ganes d’emprenyar, de gratar la crosta de la societat benpensant –avui dia Un negre amb un saxo voldrien titular-lo com a Una persona racialitzada amb un saxo–, i de l’altra, la descripció realista de totes les intrigues, favors i deutes de la classe política i empresarial que ha trinxat el País Valencià al llarg dels últims 40 anys. Potser aquesta corrupció tan denunciada també té a veure amb el Premi de les Lletres que ara rebrà de mans de Mazón i els seus: com un agraïment pel retrat fidel, o com una mesura de gràcia que en el fons és un gest de nou-ric vanitós.
