L’exasperant moderació d’Illa
Els que van votar per acabar amb el malson del procés no entenen la seva política de normalització de la vida política
Tinc amics que van patir anatema i exclusió per no compartir ni les idees ni els procediments dels independentistes i que consideren exasperant la moderació amb què Salvador Illa ha començat la seva etapa com a president de la Generalitat. Solen ser persones que el van votar per acabar amb el malson d’un procés que només conduïa a la divisió de la societat catalana. Ciutadans fastiguejats d’una dècada de confrontació que no ha portat res de bo per a Catalunya i ha situat les dretes a les portes del poder a Espanya. Ara, aquests amics arrufen les celles quan veuen que Illa nomena conseller un antic càrrec de Junts per Catalunya i es queden atònics al comprovar que deixa Política Lingüística i Cultura en mans de càrrecs d’Esquerra Republicana. A aquests nomenaments ha seguit l’amable foto d’Illa amb Jordi Pujol que tampoc ha agradat els que el consideren col·laborador necessari de la barrabassada. Mentre alguns s’empassen el gripau a compte de l’aritmètica electoral –la mateixa que va obligar el PSC a firmar un acord filofederal amb Esquerra Republicana per a la investidura–, d’altres ho atribueixen a les conviccions cristianes de Salvador Illa. Mentrestant, la processó va per dins.
Els que busquen explicacions a l’actuació del president en els seus valors morals o en estrictes consideracions electorals, s’equivoquen. No dic que aquestes no estiguin presents en la seva decisió de no abandonar el carril central de la política catalana, cosa que suposa, inevitablement, seduir sectors socials que van participar en el procés. Pot ser fins i tot que Illa hagi volgut sortir al pas de l’estigma amb què el van rebre molts nacionalistes com el més espanyolista dels presidents de la Generalitat. En tot cas, debatre sobre les seves intencions té escàs interès en un món en el qual els polítics tenen cada vegada amb menys crèdit. Resulta més interessant preguntar-se sobre si l’actuació del seu Govern contribueix o no a normalitzar la vida política a Catalunya. És a dir, a rebaixar els decibels i a parlar més de les coses del menjar i del viure que del que va passar en els últims anys.
Conflicte històric
La resposta a aquesta pregunta depèn del que cadascú pensi que va ser el procés. Per als que creuen que va ser el resultat de l’alienació d’uns quants que van aconseguir arrossegar més de dos milions de catalans a votar en el referèndum il·legal del 2017, Illa, sens dubte, està equivocat. És més, podria estar fent el joc a una reedició del procés independentista. No són pocs els que pensen que el fracàs del finançament singular pot conduir a la mateixa frustració que l’Estatut del 2006. Portant aquesta hipòtesi al límit, al Partit Popular i Vox els agrada presentar Illa com un cavall de Troia de l’independentisme. Però ¿va ser això el que va passar a Catalunya? ¿Va ser només una ximpleria dels Mas, Junqueras, Puigdemont i Rovira afegida a la ceguesa de centenars de milers de catalans que es van deixar portar a l’escorxador? Beneïts els que siguin capaços de reduir-ho a això. Per a ells, n’hi ha prou amb tancar els culpables i amb canviar TV3. Mort el gos, s’ha acabat la ràbia. Si és tan senzill, ¿a què espera Illa?
¿I si no va ser així? ¿Si el procés hagués sigut un fenomen més complex, on entren en consideració, a banda de la fugida cap endavant dels seus líders, la crisi del 2008, la insensata política del PP, que va utilitzar el conflicte per recollir vots a la resta d’Espanya, l’aberrant passivitat de Mariano Rajoy, que va actuar en el pitjor moment, i de la pitjor manera, la imprudència del Rei, que es va deixar emportar pel seu entorn i l’empoderament dels jutges com a salvadors de la pàtria? Sumat, tot això va provocar una ferida profunda en la societat catalana i va fer revoltar la resta de la societat espanyola.
Aquí no hi ha gos per matar per acabar amb la ràbia. Hi ha un conflicte històric que requereix polítiques en tots els àmbits i molta pedagogia, aquí i en la resta d’Espanya. Una cosa incompatible amb les presses i la venjança. Entenc que, per a alguns, la moderació de Salvador Illa pugui resultar d’un avorriment exasperant. No se m’acut cap altre camí per superar el trauma col·lectiu que va viure Catalunya.
