Les guerres d’Israel

Si la guerra de l’Afganistan va ser "imposada" a Washington pels atemptats de l’11 de setembre i la guerra de l’Iraq va ser "elegida" per Bush per acabar amb Sadsam Hussein, es podria dir que la guerra de Gaza és la "imposada" a Israel pels atemptats de Hamàs, i la del Líban l’"elegida" per Netanyahu per acabar amb Hezbol·là, que l’ha atacat en solidaritat amb Gaza, obligant a evacuar 150.000 persones als dos costats de la frontera comuna i provocant una situació insostenible. Israel també lluita a Cisjordània (la Judea i Samaria dels ultranacionalistes) per recolzar els colons, entossudits a arrabassar més terres als palestins. "Lluitem per la nostra supervivència", va dir Netanyahu davant l’ONU, i va afegir: "Estem guanyant". És cert, i d’aquesta manera Israel recupera la imatge d’invulnerabilitat que necessita per sobreviure en un entorn hostil i que havia quedat malmesa pels errors de seguretat del 7 d’octubre del 2023.

Encara és aviat per saber si Israel farà com els Estats Units, que a l’Afganistan es van enredar en una guerra de 20 anys i a l’Iraq van provocar un desastre que va desestabilitzar tota la regió. Però sabem que no acabarà amb Hamàs ni amb Hezbol·là, igual que Washington tampoc va acabar amb els talibans que avui governen a Kabul, perquè per cada "terrorista" que mata en neixen 10 més i perquè en aquest escenari hi ha un elefant dins de l’habitació que Israel no vol veure i és el problema palestí: mentre no es resolgui, es podran posar pedaços temporals o la pau dels cementiris, però no hi haurà una pau real.

Ara tot pot empitjorar: Netanyahu ha amenaçat també l’Iran dient: "Tinc un missatge per als tirans de Teheran: ‘Si ens ataquen, els atacarem; no hi ha lloc a l’Iran on el llarg braç d’Israel no pugui arribar, i això val per a tot Pròxim Orient’". Que el que diu és cert ho demostra l’assassinat a Teheran d’Ismail Haniyeh, el de Nasrallah a Beirut, i el cinematogràfic –per imaginatiu i espectacular– esclat dels busques dels caps de Hezbol·là, que ha deixat temporalment escapçada l’organització. I al final l’Iran ha caigut en les provocacions, ha atacat novament Israel, i així li ha donat l’excusa que necessita per imaginar el que desitja: acabar una vegada per totes –amb suport de Washington– amb l’odiat règim dels aiatol·làs. Em sembla impossible que l’Iran no acceleri a partir d’ara els seus esforços per obtenir l’arma nuclear.

Notícies relacionades

Fins que siguem vells

Els homes ‘cagats’ davant les denúncies

Israel acusa l’ONU d’antisemitisme, ha declarat persona non grata el secretari general António Guterres i no escolta les crides a la pau ni l’alto el foc perquè vol una victòria total que reconfiguri el Pròxim Orient, potser pensant que l’ocupació de més terreny a Gaza, al Líban i a Cisjordània és la millor manera de garantir la seva seguretat futura. És una temptació i seria un greu error.

La immensa superioritat militar d’Israel, potència nuclear que compta amb el suport nord-americà, és inqüestionable. Però l’elevat nombre de morts civils a Gaza i al Líban al marge del dret internacional té un cost molt alt per a la seva imatge, com mostra que el Tribunal Internacional de Justícia hagi acceptat una demanda en contra seu per genocidi, o que el Tribunal Penal Internacional consideri imputar els seus líders per crims de guerra. Això no sembla que li importi a Netanyahu, que té altres problemes domèstics, però ens afecta a nosaltres, perquè la impunitat amb què actua Tel Aviv alimenta acusacions diverses contra Occident al comparar la nostra condemna per les barbaritats que Rússia comet a Ucraïna amb el silenci còmplice per les d’Israel. Molts pensen que els valors democràtics que afirmem que defensem són només el pàmpol amb què cobrim les nostres ambicions de domini, i això llança molts països del sud global en braços de la Xina i del seu desig de canviar, en benefici propi, l’ordre geopolític global. I, a més, apuja el preu del cru. Falta saber com afectarà tot això en les pròximes eleccions nord-americanes.