El món, pendent del Pròxim Orient

A aquest drama humanitari se suma una dinàmica política i militar que pot desembocar en una guerra regional de resultats imprevisibles. A l’any de ser perpetrada, la massacre del 7 d’octubre apareix cada vegada més com un intent de Hamàs, aliat de l’Iran, de boicotejar els anomenats Acords d’Abraham, pactats entre Israel i l’Aràbia Saudita. De la mateixa manera, l’ofensiva israeliana no s’ha limitat a castigar Hamàs i intentar recuperar els 253 segrestats sinó a ampliar el perímetre del conflicte. Les accions militars i d’intel·ligència portades a terme a Gaza, Cisjordània, el Líban –delmant la cúpula de Hezbol·là, l’altre aliat de l’Iran–, Síria, Iemen i fins i tot a Teheran –matant el cap polític de Hamàs–, proven que Netanyahu està interessat en portar el conflicte a un enfrontament directe amb l’Iran.

Amb els Estats Units paralitzat per la proximitat de les eleccions presidencials, i la Unió Europea dividida sobre la naturalesa del conflicte al Pròxim Orient, el món viu pendent del torcebraç que lliuren el govern ultraconservador de Netanyahu i el règim integrista dels aiatol·làs. Després dels èxits militars i d’intel·ligència aconseguits –que contrasten sorprenentment amb la seva incapacitat per preveure i aturar la incursió del 7 d’octubre–, Israel sembla disposat a continuar mantenint oberts tots els fronts. Al portar el conflicte a una dimensió existencial, Netanyahu compta amb el suport de Washington i de bona part del món occidental. Té també a favor seu el suport d’una societat traumatitzada per la matança del 7 d’octubre. No obstant això, mai el seu aïllament internacional ha sigut tan gran, fins al punt que els règims àrabs sunnites s’estiguin acostant a l’Iran.

Ni Israel ni l’Iran passen pel seu millor moment. Contestat des de dins i víctima de les sancions, el règim iranià ha donat mostres, malgrat els dos atacs contra Israel, de no estar interessat en un conflicte total. Amb una economia que pateix les conseqüències de la guerra i amb 97 ostatges en mans de Hamàs, a Israel tampoc li hauria d’interessar una guerra oberta. No obstant, tots dos semblen presoners de les seves pròpies debilitats. L’única sortida assenyada és la tornada al camí de la diplomàcia. Reprenent negacions per a un alto el foc a Gaza i l’alliberament dels ostatges, sense la qual cosa serà impossible tornar a una concertació que doni garanties existencials a Israel i que permeti als palestins comptar amb un Estat. Tots tornarem a patir la falta de pau en el Pròxim Orient.