La pujada de setembre de Sánchez

El pitjor per a Sánchez és que, com que Sumar també cau i Vox puja, el bloc de la dreta tindria el 46,3% del vot i una majoria absoluta mínima de 180 escons, quan el 2023 es va quedar a sis de la majoria absoluta de 176. Feijóo va perdre la investidura i Sánchez, amb els vots de tota l’esquerra i els independentistes, va ser reelegit. Si ara hi hagués eleccions, Feijóo seria investit amb els vots de Vox. El final de Sánchez. Però l’enquesta tampoc és un passeig per al PP perquè Vox continua sent necessària, cosa que resta credibilitat al centredreta, els dos líders suspenen amb nota baixa, un 3,8, sent fins i tot superats per Yolanda Díaz, i Pedro Sánchez continua preferit com a president (25,6% a 21,7%).

¿Per què aquesta caiguda? Coalición Canaria va votar la seva investidura i ha d’explicar la persistent incapacitat per resoldre el caos dels menors no acompanyats que arriben a les illes. També, el llarg serial sobre el cas Begoña, al qual va donar la màxima publicitat amb la seva estranya retirada durant cinc dies. I no hi ha dubte que el pacte amb ERC perquè Catalunya tingui un concert fiscal (o un finançament singular) ha hagut d’aixecar en gran part d’Espanya una indignació semblant a l’amnistia.

Però la raó principal és que –tot i que l’independentisme ha perdut i Salvador Illa presideix la Generalitat–, les cessions a Junts i ERC són molt lluny de garantir l’estabilitat a Madrid. Governar contra el PP, que controla la majoria de les comunitats, és complicat en un estat autonòmic. A més, el 2024 ja no hi va haver Pressupostos i els del 2025 s’han tornat a retardar, perquè Puigdemont va votar el juliol contra el sostre de despesa (un pas obligat) i ara ho hauria tornat a fer. Sánchez va dir que seguiria «amb el suport del legislatiu o sense». Era una fanfarronada que només confessava, com bé diu The Economist, els seus grans conflictes.

Sánchez sap que sense pressupostos viurà un calvari i no acabarà la legislatura. I que a Europa –on avui compta– serà un polític en declivi, perquè la reducció del dèficit torna a ser clau (és «l’espasa de Dàmocles» de França, segons Michel Barnier, el seu nou cap de Govern). Per això ha suspès la segona votació del sostre de despesa i intenta un altre pacte amb Waterloo. Puigdemont no l’enderrocarà, no votarà una moció de censura del PP i Vox perquè els seus set diputats decisius són una loteria molt difícil de repetir, però farà que Sánchez –que culpa de no haver recuperat la Generalitat– ho pagui car. I s’humiliï. I potser no deixa passar els pressupostos del 2025. ¿Llavors?

A sobre, l’acord (¿definitiu?) per acabar amb la llei mordassa del PP del 2015, que fa anys que està pendent, serà difícil que no sigui vist com una nova cessió a Bildu. I no és només l’independentisme. Allà hi ha l’absurda baralla pública entre la ministra de Seguretat Social, Elma Saiz, i Yolanda Díaz sobre les «baixes laborals flexibles». Un afer amb rellevància econòmica que indica que el Govern no governa. El president fa política, la vicepresidenta primera condimenta totes les salses... i, mentrestant, tot està per fer.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

No és estrany, així doncs, que The Economist, la revista que llegeix l’establishment mundial i que ha tractat bé Pedro Sánchez, li clavés divendres passat una sonora plantofada. Per al setmanari de Londres, que es ven més al món que a Anglaterra, Sánchez no corre perill a curt perquè mana al PSOE, la moció de censura és impossible i l’economia i l’ocupació tiren, però el títol i la intenció de l’article són demolidors: «Sánchez s’aferra al poder a costa de la democràcia espanyola».

Quan la Bíblia del més raonable liberalisme brama...