‘We love peace!’

La guerra sempre acaba trobant els mateixos. Cada una és diferent, però totes les pors s’assemblen. La por no ve gairebé mai per l’experiència viscuda, per traumàtica que aquesta hagi pogut ser, sinó que és el fill primogènit de la incertesa, del «¿Què passarà?». «Passar», en totes les seves accepcions, en tots els seus temps, en tots els seus eslògans, és el verb que millor defineix la guerra. La incertesa, per la seva banda, és com una matrioixca infinita, que va des de la nina gran del dubte existencial de si continuem vivint, a l’escassa i –no tan– banal certesa de si demà podrem anar al supermercat a comprar menjar per poder continuar vivint. Per això, en temps de guerra, intentem apaivagar totes aquestes incerteses amb magnificència, trossejant la llarga prosòdia d’«in-cer-te-sa» fins a fer-la masticable, ja sigui fent provisió, pagant preus desorbitats per un bitllet d’avió que potser és l’últim que es ven, o fent testament in extremis pel que pugui passar. I vivint com mai abans al final de l’escapada.

És allà, en aquell període breu i incert que creiem avantsala de la tragèdia, quan més vius ens sentim. És en el moment previ a la línia de meta de la desgràcia quan, per fi, decidim sortir de la nostra letargia burgesa. Aquesta sensació de fluïdesa absoluta la vaig tenir en una vida passada d’un temps no tan llunyà, a un país remot. És, imagino, la que avui senten milers de libanesos que veuen el seu malmès benestar amenaçat. La guerra no té ni mitges tintes, ni mitges distàncies. Tan aviat és percebuda com una cosa llunyana, una imatge de televisió, com la té un a sobre, inexorable i asfixiant. Quan això passa, veiem en túnel i ens trobem en un atzucac vital. Totes les opcions es tornen de sobte dolentes, i l’alternativa té un nom molt lleig.

La vigília de l’esclat, les emocions s’exacerben en un carpe diem de colors estranys i molt vius, un Kodachrome febril i psicodèlic que planta cara a la fosa a negre del demà. «J’ai vécu donis guerres» («He viscut guerres»), em deia en un plural inapel·lable i poètic una amiga libanesa aquests dies enrere. Al Líban, escenari de totes les guerres, aquesta intensitat en el gaudi s’ha convertit en norma, i allò que als avorrits europeus ens sembla admirable i incomprensible, a ells, mera lògica de supervivència. Viure angoixat permanentment no compensa. Beure i ballar es converteixen aleshores en imperatius categòrics. Envoltar-se de gent, al millor búnquer. Estalviar, en una frivolitat. Resar, en una invocació fútil perquè Déu canviï de bàndol. «We love peeeeeace!!!!» («¡Estimem la pau!») el vaig sentir cridar a un jove que emulava Leonardo DiCaprio a la proa d’una barca a la badia de Jounieh fa un mes. Era el seu un clam tan desesperat com esperançat, un crit al mar llançat al sud.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

En aquell estiu del 2024, que avui sembla antediluvià, el que avui ens comunica la televisió com a un fet fatal i cert es perfilava com un enutjós auguri al qual ningú volia mirar de cara. La ment és possibilista per naturalesa, i el pitjor escenari en la baralla sempre es deixa per a la resta, per als altres. «L’infern, són els altres», va dir Sartre, fins que «els altres», com també va dir Sartre, són el més important que hi ha en (nos)altres. Fins que «els altres», en aquell moment crític, som nosaltres mateixos. Així doncs, de l’egoisme legítim davant aquesta aporia que es converteix viure es vira, a bord de la mateixa barca des de la qual cridava el nostre DiCaprio, cap a l’empatia, ja que el patiment de l’altre és tan pròxim que el fem propi, i d’allà, a la solidaritat, la de veritat, la que, si no salva vides, ens permet almenys anar-nos-en amb un últim alè d’esperança en el proïsme.

D’aquesta guerra, que esperem sigui l’última, el Líban potser hi surti diferent, potser delmat, però segur que ressorgeix més unit, més fort. És en circumstàncies tan extremes com aquesta quan els pobles posen l’espatlla i s’agafen del braç, quan l’etimologia adquireix tot el seu sentit i contradicció, quan entenem per què en llatí «guerra» i «bellesa» tenen la mateixa arrel inusitada, el nervi bífid del pitjor i el millor de l’ésser humà. We love peace!