Cuidar més enllà de l’imaginable
"En aquesta casa hi ha una família. En aquesta casa hi ha secrets. En aquesta casa hi ha actes inimaginables. En aquesta casa hi ha una... presència", anuncia el tràiler de Presence, la pel·lícula del cineasta Steven Soderbegh que s’ha encarregat d’inaugurar la 57a edició del festival de Sitges.
La cosa va de fantasmes, és clar. Tot i que, ben pensat, descriu el que passa rere les finestres d’una multitud de llars. Hi ha famílies, sí. Hi ha secrets, en la majoria. Actes inimaginables, se me n’acudeixen bastants. I presències... per descomptat. Només que no són ectoplasmes inoportuns. Són persones de carn i ossos, més dones que homes, que dediquen els seus esforços –de vegades, fins a l’extenuació– a l’acte (in)imaginable de cuidar els altres.
L’aclaridor estudi de la Cambra de Comerç de Barcelona posa xifres en el món de les cures familiars. De totes les dades, destaca el que defineix a la generació sandvitx: la que encara cuida els fills i també ha de cuidar els pares. A Catalunya, unes 60.000 persones es troben en aquesta tessitura. Més de la meitat, compaginen les cures amb el món laboral. Les dones representen el 66%. El cost d’aquest múltiple esforç també té xifres: el 64% estan cansades; el 42%, deprimides, i el 19%, en tractament mèdic. Si cobressin per cuidar, el sou seria de 2.782 euros bruts al mes.
Però a les llars hi passen més actes (in)imaginables. La natalitat cau a mínims a la UE. A Espanya fa cinc anys que va en caiguda lliure. El nombre de fills per dona el 2023 va arribar al mínim històric –1,12–, la taxa més baixa de la UE. La fecunditat descendeix arreu del món i, a més, les polítiques d’ajuda a la maternitat estan esgotant la seva efectivitat. ¿Quines són les causes del descens de la natalitat? A escala global, l’accés més gran de la dona a l’educació, a la feina i a mètodes anticonceptius. A Espanya, les enquestes apunten a la inestabilitat econòmica, els problemes de conciliació i la dificultat per tenir una parella estable o que vulgui fills. En molts casos, delaten una renúncia no desitjada, forçada per les circumstàncies.
El sistema capitalista no s’hauria assentat sense la dedicació gratuïta de les dones a l’esfera privada de les cures. Només la lluita de diverses generacions va fer possible la seva incursió en l’esfera pública. Però el camí cap a la igualtat es cobra renúncies massa transcendentals –la maternitat– i l’augment de l’esperança de vida afegeix reptes colossals.
Cuidar és un acte d’amor, però la nova longevitat pot representar una amenaça en el camí de la igualtat. A més, quina casualitat, els creixents discursos antifeministes de la ultradreta rearmen el paper tradicional de la dona. Només un compromís social capaç de crear una sòlida infraestructura comunitària de serveis pot evitar que l’esfera privada torni a engolir les dones. Ara, a més, en una llar sense nens. No fa falta recórrer a pel·lícules de por per entreveure panorames desoladors.
