Liderar l’oposició i ser l’alternativa
Jordi Pujol y su hijo Josep a la llegada del estreno del Liceu este miércoles /
Junts per Catalunya ha decidit deixar vacant el lloc de cap de l’oposició al Parlament de Catalunya que li correspondria d’acord amb l’article 77 del reglament d’aquesta institució, una figura que va ser impulsada pel president Pasqual Maragall l’any 2004 i que no havia existit durant els 23 anys de presidències de Jordi Pujol. En aquest lloc s’estableix que ostentarà la condició de cap de l’oposició el diputat que exerceixi la presidència del grup parlamentari amb més escons, es reconeix a aquesta figura un tractament protocol·lari i unes atribucions específiques i es dota dels mitjans materials i humans necessaris per dur-les a terme, cosa que fins ara ha consistit en una oficina i en dos assessors. Sent així ¿què ha portat Junts a renunciar-hi?
D’una banda perquè el seu cap de llista, l’expresident Carles Puigdemont, es manté fugit a Bèlgica i no pot desenvolupar l’activitat parlamentària amb normalitat; és per això que la presidència del grup l’ostenta Albert Batet. Aquesta circumstància, però, podria canviar depenent del desenllaç del congrés del partit previst per a finals d’octubre i que podria comportar canvis en la direcció del grup parlamentari. Però sobretot Junts no assumeix la direcció de l’oposició perquè, malgrat que va quedar en segon lloc en les eleccions del 12 de maig, continua reclamant per a si la presidència de la Generalitat i acceptar l’estatus de cap de l’oposició implicaria no només renunciar-hi sinó també rebaixar la seva reivindicació de president en l’exili que aspira a ser restablert. ¿De quina altra manera si no és per aquest component simbòlic es pot explicar que un partit com Junts, que passa per un dels moments més complicats de la seva existència com a conseqüència de la pèrdua de poder institucional, renunciï als beneficis a què té de dret?
Tot i això, i encara que no hi hagi formalment un cap de l’oposició, a Catalunya hi ha almenys cinc partits que s’oposen frontalment al Govern de Salvador Illa. De més gran a més petit serien el mateix Junts per Catalunya, el PP, Vox, la CUP i Aliança Catalana. I dos més, ERC i els Comuns Sumar, que ara com ara són una incògnita, perquè malgrat haver votat favorablement la investidura d’Illa i ser els socis preferents del Govern, i no només això sinó que fins i tot persones del seu entorn són presents en el mateix executiu, formalment són oposició malgrat que s’espera que donin suport al Govern i l’ajudin a mantenir-s’hi. Però que hi hagi molts partits que s’oposin al Govern no els converteix automàticament en oposició perquè en un sistema parlamentari l’oposició és una activitat que no només es dirigeix a controlar l’acció de govern, que el condiciona i que l’influeix en coherència amb un programa polític, sinó que sobretot té per objectiu erigir-se en alternativa i substituir el govern. Certament, en aquests moments la fragmentació parlamentària i l’existència d’oposicions bilaterals limita molt el nombre de partits o de coalicions ideològicament viables capaços d’erigir-se en alternativa. Però si Junts continua renunciant a ocupar la posició que per pes institucional li correspon pot acabar afavorint que un altre de partit amb menys pes però amb més ambició, i menys distret per factors externs pot acabar ocupant el seu lloc i convertint-se en l’alternativa.
