Depredadors sexuals i poder

Veient la pel·lícula no vaig poder evitar relacionar els dos casos. No ens cansem de parlar de l’estructuralitat del masclisme, el patriarcat i la violència masclista derivada; això ens porta necessàriament a identificar que totes les situacions i casos que van saltant als mitjans tenen un substrat comú. En aquest cas, m’agradaria posar l’accent en una cosa que, fins i tot sent majoritària, sol ser menys narrada en els casos de violència sexual, especialment si el relat el fa la ultradreta. Es tracta de la relació entre els depredadors sexuals i el poder.

Notícies relacionades

¿I un campionat del món de cúrling?

Els altres Errejón

¿Quin paper juga tenir una posició de poder social, econòmic, polític etc., en l’ocurrència de la violència sexual? Molt important. Els homes poderosos exerceixen com a depredadors sexuals perquè poden. Perquè estan acostumats a agafar tot allò que els ve de gust. Acostumats a considerar les persones com a objectes de la seva propietat (especialment, les dones). Aquest poder es veu majoritàriament avalat pel reconeixement social del concepte de l’home que triomfa des d’una perspectiva capitalista i que sol anar de la mà d’un home que té èxit amb les dones. És en aquest punt on les dones poden ser més vulnerables. Sabem que –tret d’honroses excepcions– vivim encara en una societat en què difícilment ni la justícia ni l’opinió pública donen crèdit a l’experiència d’una agressió sexual perpetrada per un d’aquests homes d’èxit, amb poder. Sempre hi ha present la mirada que posa en dubte el relat de les dones, sense tenir en compte que aquesta desigualtat de poder, en si mateixa, pot anul·lar o desconnectar la voluntat; no fa falta cap força i fins i tot ha de ser comprensible que s’accepti la relació sexual per com es presenta el dilema entre posicions desiguals. I després… començar pel fet que explicar-ho suposa un abisme; un abisme que només serà franquejable per a la majoria quan les dones tinguem la certesa que l’estereotip sobre la dona interessada i maquiavèl·lica no preval davant un relat de violència sexual; quan sapiguem que quan el límit no és fàcil de posar perquè les condicions de partida no són neutres igualment serem cregudes i no qüestionades; quan les dones no necessitem ser heroïnes capaces de construir-nos una capa d’impermeabilitat respecte al qüestionament social general o el dels nostres centres de treball o el de les nostres famílies. I és que els tentacles del patriarcat comporten també una mirada estereotipada de qui és l’home d’èxit, on convergeix aquesta idea tan perversa que consisteix a pensar que suposadament tenen al seu abast qualsevol dona i, per tant, la sexualitat que exerceixen no és violència. Negant, així, una realitat incontestable que és justament que l’exercici del poder i forçar la voluntat de les dones és on rau el seu plaer. En la ratificació del poder. No és ni tan sols plaer sexual. És un exercici de poder en el seu estat més pur. I legitimat per la resta. La resta som tots i totes.

Per tant, quan la ultradreta vingui amb el discurs que la violència sexual i la inseguretat per a les dones està vinculada a la immigració, se’ls haurà de recordar –per enèsima vegada– que les agressions sexuals menys identificades, però més nombroses i greus es produeixen en centres de poder. Vinculades a homes que poden; aquí n’he destacat dos, però en tenim molts d’altres, com Dani Alves, Jeffrey Epstein o Carlos Vermut. La llista és inacabable… ¿s’haurà d’assenyalar l’estructura del poder masculí, no.