Exactament el mateix

Molta gent està fent el mateix en aquest moment, i en el següent i en el qual ve després, i així contínuament. Si estàs pensant a trucar a un amic en els pròxims minuts, per exemple, és probable que el teu amic estigui a punt de trucar-te a tu, perquè se li ha acudit alhora la mateixa idea. Al final, les milers i milers de coses que poden fer-se al llarg d’un dia no són tantes. Són les milers i milers de sempre en les quals totes les persones es bolquen simultàniament. Vaig pensar en això dijous, a Salamanca. Estava amb Esther García Llovet, a les portes d’un hotel, sense saber cap on tirar, com dos personatges d’una novel·la de García Llovet. "¿Per aquí?", vaig proposar amb una pregunta, sense saber on arribaríem "per aquí".

Ens vam posar a caminar i al cap de pocs passos, encara dins de la seva novel·la, vaig descobrir a la vorera un post-it groc, trepitjat, amb algunes anotacions a bolígraf. No soc dels que no s’ajupen a recollir una cosa que no és seva. Si és a terra sento, en realitat, que em pertany. Aquesta lliçó havia mirat de donar-la a la meva filla feia un any, quan camí d’una papereria es va aturar en sec, com si s’hagués acabat la superfície de la Terra. Em va mirar i va assenyalar una rajola amb un dit. "Una moneda", va comentar. "¿L’agafo?", va afegir. Vaig advertir el seu dilema moral. La pobra es balancejava en el dubte de si la moneda pertanyia encara al que la va perdre, i que mai la recuperaria, o era del que se la trobava. "Doncs és clar", li vaig dir.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Repetició

Em vaig ajupir i vaig recollir el post-it. "Paper higiènic. Coca-cola. Llet. Cafè. Pit de pollastre. Pernil. Amanida. Pa Bimbo", deia. Era una universal, senzilla i modesta llista de la compra. Però sobretot era la constatació de com s’assemblen totes les llistes de la compra d’entre setmana. Podia guardar-la a la butxaca i l’endemà passar amb ella pel súper, afegint uns iogurts. Vaig tenir la impressió que, en general, gairebé tots sopem el mateix un dia i un altre, rendint-nos per força acomodatícia de la repetició..