Finalment, era l’Iran

Tot i que l’Orient Mitjà és un dels jeroglífics geopolítics més endimoniats del món, alguna cosa s’ha aclarit un any després de la massacre de Hamàs del 7 d’octubre i de la guerra multidireccional que va provocar. Ho reflexionava en l’article posterior a la mort de Hassan Nasral·là i, cada dia que passa, més certeses s’acumulen en la mateixa direcció.

Avui, un any després, l’Iran està al descobert, finalment situat sota el focus que correspon al grau de responsabilitat que té en la violència i inestabilitat a la regió. El problema sempre va ser, ha estat i continua sent l’Iran. Aquesta afirmació, inapel·lable amb fets i dades contrastades, mai no ha quedat prou visible, camuflada en múltiples organitzacions, conflictes locals i guerres menors, que desviaven l’atenció informativa. L’Iran és l’hidra que alimenta els monstres de l’Orient Mitjà, i els múltiples caps que ha creat han servit, durant dècades, per fer la guerra directa a Israel de manera indirecta −no, no és un oxímoron− amb un doble objectiu: consolidar el seu poder regional a través d’un efectiu bloc d’aliances, conegut en els informes d’intel·ligència com a "eix del mal", i garantir una situació d’inestabilitat permanent a la regió. Amb aquest doble objectiu, un de tercer igualment estratègic: impedir la resolució del conflicte palestí, condemnat al cicle diabòlic de la violència eterna.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Per dir-ho amb precisió, qualsevol taula de negociació, treva o proposta feta al llarg dels darrers anys només podia tenir una mínima viabilitat si l’Iran ho permetia. Des de la consolidació del règim dels aiatol·làs, tots els camins per trobar una sortida menaven a Teheran, i tots els camins s’han avortat a Teheran. No és a Ramal·la o Jerusalem on es podien prendre les decisions, ni a Beirut, Sanà o Bagdad, sinó a Teheran. L’Iran ha estat el motor de l’enfortiment militar de Hamàs, amb un exèrcit que ha finançat i entrenat que arribava als 40.000 soldats, i ha aconseguit que en 14 anys de domini de Hamàs no hi hagués cap possibilitat de cercar una negociació. També ha estat el creador i finançador de Hezbol·là, amb un exèrcit de més de 100.000 membres, a través del qual ha mantingut el flanc de guerra al nord d’Israel i ha aconseguit el domini complet del Líban. I, si amb Hezbol·là també ha aconseguit el domini de Síria, la seva guàrdia revolucionària ha entrenat i finançat els grups xiïtes que ataquen Israel des de l’Iraq i que desestabilitzen el país. Finalment, l’Iran és l’únic responsable de la sagnant guerra al Iemen, que ha provocat centenars de milers de morts i que ara ataca vaixells al mar Roig mentre intenta atacar Israel. I, amb tot plegat, ha continuat avançant en la seva carrera nuclear, davant la incompetència i/o irresponsabilitat dels organismes internacionals de control nuclear. Cal repetir-ho atesa la seva gravetat, malgrat que no sembla que amoïni els cridaners mitjans de comunicació que parlen del conflicte: l’Iran ha superat la barrera del 60% d’urani enriquit. És a dir, ha arribat al que es considera enriquiment d’ús militar, no endebades cap país supera el 20% si el seu ús és energètic. Encara hi ha un element més a tenir en compte: el paper de l’Iran a Sud-amèrica, on ha creat una forta xarxa delictiva al llarg de l’eix bolivarià, i amb la triple frontera com a forat negre. I, pel camí, cal recordar el reforçament amb l’eix Xina-Corea del Nord i Rússia, país al qual ajuda en la guerra a Ucraïna.

L’Iran és el nucli del problema i l’obstacle que impedeix des d’avançar en els acords d’Abraham fins a trobar una sortida viable a l’estat palestí. I és aquest país mateix el que ha quedat al descobert amb l’ofensiva múltiple d’Israel. Amb el desmantellament de les brigades de Hamàs, l’escapçament de Hezbol·là i els seus atacs fallits contra Israel, el règim ha perdut les màscares que el camuflaven i ha quedat a la intempèrie. Potser no ho sàpiguen els cridaners antiisraelians, o Pedro Sánchez, que mira el món des del forat del seu instint de poder, o cert periodisme de butxaca que aboca més propaganda que informació, però no ha estat Israel, sinó la massacre de Hamàs la que ha obert les portes de l’infern. La intenció era cremar Israel i, tanmateix, les flames han cremat tota la regió. La metxa l’ha encès Hamàs, però no ens equivoquem: el gran piròman de l’Orient Mitjà és l’Iran.