Mèxic, Espanya i el perdó
LAmèrica violada: les violències contra les dones en la conquesta i la colonització
No sé si són més ridículs els que afirmen que Espanya hauria de demanar perdó per la colonització d’Amèrica o els que asseguren que no n’hauria de demanar. Fa o no fa estan a la par. El millor seria que Espanya demanés disculpes i que Mèxic respongués que no fa falta, i així tots contents. Em sento tan poc concernit per les barbaritats que va fer algú al segle XVI com pel que va patir aquestes barbaritats, fossin els uns o els altres. Els espanyols van anar a Amèrica a saquejar tot el que es podia saquejar i els asteques tenien ritus que a nosaltres no ens agraden, és a dir, tots es comportaven segons el que es pot esperar en aquells temps. ¿I què? Com va escriure fa setanta anys L. P. Hartley, el passat és un país estranger, allà les coses es fan d’una altra manera.
Potser per proximitat, els que em sorprenen més són els meus compatriotes que es veuen en la necessitat de defensar el que van fer els conqueridors fa cinc segles, com si la cosa anés amb ells. El que fos que fessin els espanyols, no seria ni pitjor ni millor que el que van fer anglesos, belgues, portuguesos, alemanys, holandesos o russos, però aquí ho anomenem "llegenda negra", per deixar clar que en el nostre cas és fals, que, mentre els altres anaven a robar i rapinyar, els espanyols creuaven l’oceà amb la lloable intenció de civilitzar aquella gent, construir universitats per als indis i, per descomptat, enamorar les indígenes, mai violar-les, que per alguna cosa al cap de poc encunyaríem la llegenda del Don Juan. Allà va començar l’Spain is different. Fins i tot n’hi ha que basen la seva defensa en el fet que Espanya no considerava aquells països com a colònies, sinó com a províncies. Sens dubte això devia ser un gran consol per als indis.
–Hola. Venim a robar-li, a esclavitzar-lo i fins i tot a assassinar-lo si es posa tonto, però sàpiga que a canvi el considerarem ciutadà d’una província.
Notícies relacionades–Oh, quin honor. Passin vostès, passin, de seguida els porto la meva filla perquè la posseeixin un després de l’altre, que, després de tantes setmanes navegant, deuen venir amb ganes. Quina il·lusió, ser una província seva.
Dit això, un, que no se sent responsable ni del que va fer el seu pare en vida, no es preocuparà pel que va fer un desconegut fa cinc-cents anys.
