El Barça continua caminant sobre la corda fluixa

En un exercici d’optimisme comptable, el Barça va anunciar fa uns dies uns beneficis operatius de 12 milions d’euros en la temporada 2023-2024. Tot i que la lletra petita explicava una història diferent: a instàncies de l’auditor, en els comptes consolidats del club i les seves societats filials es reflecteixen en canvi unes pèrdues de 91 milions d’euros després de comptabilitzar els impagaments dels partners que van adquirir part de la filial audiovisual Barça Vision. En un tercer episodi, l’informe de l’auditor per als socis compromissaris que hauran d’aprovar els comptes del club en l’assemblea del pròxim 19 d’octubre considera a més que el valor d’aquesta societat està inflat, per la qual cosa en realitat les pèrdues serien més grans. No s’atreveix a dir quant més perquè no ha sigut capaç de "quantificar de forma objectiva" el valor real d’aquest patrimoni parcialment alienat, ni tampoc el club "ha facilitat una nova valoració".

Les incògnites sobre el valor real dels actius de què el club s’ha desprès graviten tant sobre totes les palanques utilitzades per quadrar els comptes del club com sobre els interessos i solvència dels que les van adquirir, o els que van substituir els inversors fallits. I aquesta opacitat que seria insostenible mantenir davant als accionistes en una entitat cotitzada en borsa no és menys injustificada davant els socis d’un club esportiu. En aquest sentit, mantenir la convocatòria de l’assemblea de compromissaris en el format telemàtic que es va aprovar al seu dia en el context de la pandèmia, evitant donar la cara davant la base social del club, reafirma aquesta opacitat. Tot i que aquestes assemblees tinguin molt de cerimònia i poc de decisori, no deixen de ser el màxim òrgan de representació del club.

Notícies relacionades

Els homes ‘cagats’ davant les denúncies

En què s’assemblen banquers i futbolistes

Aquest castell de cartes en què es resumeix l’economia del Barça durant el mandat de Laporta podria caure, o no. La institució està creuant en aquests moments un precipici, caminant de puntetes sobre un prim filferro. Ni va com un tret, ni ha sortit de la situació crítica en què la va sumir la gestió de l’anterior president. Es tracta d’un club que tenia en les seves files el millor jugador del món, i ja no el té. I que jugava a l’estadi més gran del món, al qual no sap quan tornarà. El club avui és més petit: ha reduït la seva immanejable massa salarial de 671 milions, els quals van arribar a 505, però també els seus ingressos han passat de 1.163 milions a 866, i en el camí s’ha deixat patrimoni, segueix endeutat i encara no ha recuperat l’equilibri patrimonial, un dels objectius que es va marcar Laporta: el seu passiu supera en més de 200 milions d’euros els seus actius.

A l’altre costat d’aquesta travessia al límit esperen un estadi reformat amb un cost de 1.500 milions d’euros, que no es consideren formalment deute perquè s’espera que s’autofinancin, i un horitzó de regeneració esportiva, que depèn del fet que una generació brillant de nous jugadors continuï creixent de les mans d’un tècnic que promet tant resultats com garantir un entorn que faciliti la seva formació. ¿Es farà realitat aquest horitzó promès? Una gestió impulsiva i personalista, el constant desmantellament de l’estructura directiva i gerencial del club i una informació molt parcial sobre els riscos que s’estan assumint fan que confiar que aquest full de ruta acabi sense ensopegades sigui reclamar un acte de fe.