¿Cap a la "prosperitat compartida"?

Va citar l’informe Draghi, el camí que la UE –i Espanya i Catalunya– han de seguir perquè sobrevisqui el model europeu. I a Willy Brandt, antic canceller alemany i president de la Internacional Socialista, per construir, alhora, una societat més justa i més lliure.

I va mostrar un gran afany en els seus projectes prioritaris. Va destacar la seva promesa de 50.000 habitatges, amb una inversió de 4.400 milions en els pròxims quatre anys. Imprescindible perquè és una de les grans taques de Catalunya, que té greus conseqüències com el retard en l’emancipació dels joves i una natalitat molt baixa. No serà fàcil –Illa va reconèixer les traves burocràtiques–, però es juga aquí gran part de la seva autoritat moral. Fins ara el sector públic ha sigut molt mandrós: només hi ha un 2% d’habitatge públic, en comparació amb el 9% a la UE.

La mateixa convicció en la millora de la sanitat pública, amb l’objectiu d’una atenció primària en 48 hores al 90% dels casos. També en la reforma administrativa perquè el servei públic pugui ser eficient. I va insistir que la seguretat pública no és només fonamental, sinó també progressista. Sense seguretat no hi ha llibertat. 400 mossos més.

A més, és essencial per a la integració dels immigrants, necessaris per a l’economia i molts serveis socials i que són ja el 18% de la població. Sense èxit en aquest camp, Catalunya estaria en greu perill social. I aquí cal mencionar el discurs de Sílvia Orriols, la diputada d’Aliança Catalana. I Orriols va ser la portaveu amb la qual Illa, sempre amable (massa per ser creïble, segons li va recriminar Alejandro Fernández), va estar més contundent. En la transició, Pujol, atent a la immigració de la resta d’Espanya, va sentenciar: "és català que viu i treballa a Catalunya". Ara Illa, amb una immigració d’orígens més llunyans, conclou: "és català tot el que ve a millorar Catalunya". La idea és clau perquè ja veiem com errors en aquest assumpte tenen greus conseqüències en països europeus tan centrals com França, Alemanya i Holanda.

Però Illa sap, i ho va explicitar, que portar a terme els seus projectes –entre d’altres, que la recuperació de Catalunya faci baixar la creixent crispació a Madrid– no serà fàcil. Governa amb només 42 diputats quan la majoria és de 68. I el diàleg amb Josep Jové d’ERC –amb especial èmfasi en el finançament singular– i David Cid, dels Comuns, va ser correcte però ple de cauteles. ERC està susceptible davant qualsevol demora que Catalunya recapti tots els impostos i Cid a estones semblava creure que la prosperitat era possible sense millorar infraestructures com l’aeroport. ¿Amb decreixement?

Però el segon partit català és Junts. Albert Batet es va refugiar en el credo de l’1 d’octubre i va ser hàbil al demanar a Illa que doni suport a les exigències de Junts als pressupostos de Madrid. Ben jugat, però Junts està pendent del seu congrés. O dels dubtes de Puigdemont. No té cap lògica que el segon partit català no tingui ningú que pugui assumir les funcions –i el focus– del líder de l’oposició.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Illa s’esforça a dialogar, pactar i governar. Però haurà de suar la samarreta. El seu avantatge és que ho sap i ho assumeix. I no l’ajuda que Junts i ERC estiguin en interinitat. Puigdemont, per l’amnistia que el Suprem li nega malgrat que la llei ja és vigent. I Junqueras, d’un congrés a causa de la crisi en la direcció d’ERC. I també, tot i que menys, de l’aplicació de l’amnistia.

¿Alejandro Fernández? Queda per a un altre dia. Ahir l’impresentable va ser que el canal 3/24 interrompés alguns minuts la retransmissió del Ple –amb l’excusa d’una primera anàlisi– quan, després d’Illa, Batet i Jove, va arribar el torn del portaveu del PP. ¿Menysteniment? ¿Discriminació?