Dedica’t a una altra cosa

La irrealitat també existeix, i per això de tant en tant jugues a imaginar com seria portar una altra vida. En aquesta segona existència et va sempre millor que en la primera, quina casualitat. Hi diposites les aspiracions que difícilment es compliran en la vida real. ¿Qui concebria una segona existència que fos horripilant? Ningú, crec. Tot i que una vegada vaig sentir explicar a l’escriptor veneçolà Oscar Marcano que, quan era un nen, el seu somni era ser un homeless. Se sentia atret per la classe de vida que precisament ningú desitjava. "Volia convertir-me en un d’aquells necessitats, sense res a sobre, que veia deambular pels carrers. Quan ens reuníem de petits i algun deia que volia ser astronauta, metge, aviador o el que fos, poques vegades vaig tenir la valentia de revelar la meva veritable vocació", va dir.

Fa uns dies vaig participar en un col·loqui sobre la realitat, la ficció i els seus laberints, i una hora abans de començar el moderador em va avançar que pretenia preguntar-me a què m’hauria dedicat de no ser escriptor. Em produeix pànic aquesta pregunta. Al cap i a la fi, has d’imaginar un escenari que és més a prop de la vida espantosa que no t’agradaria portar, que de la vida ideal. Mai trobo una bona resposta, una cosa que soni veritable, una feina per la qual mostraria interès en una altra vida, o que la sabés fer bé, i amb la qual pogués obrir-me pas. De vegades penso que, si no hagués viscut del periodisme i de la literatura, a hores d’ara estaria mort, així que no hauria de preocupar-me gaire pel que faria en lloc d’escriure; simplement, em descompondria.

Com que alguna cosa havia de respondre, i no sabia què, vaig escriure un missatge a un parell d’amics, a veure si ells per casualitat tenien idea de la professió a la qual m’hauria pogut dedicar. El primer a respondre ho va fer al cap de pocs segons: "Home, doncs treballaries en un Carrefour gairebé al cent per cent. A la secció de xarcuteria". Al cap i a la fi, "els xarcuters sempre tenen cara d’odiar la seva feina i tu l’odiaries més que ningú". Va afegir que "els xarcuters són els que menys parlen amb els clients", circumstància hermètica en la qual, m’agradés o no, em vaig veure reflectit.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Al cap de poc va respondre l’altra amiga, que també presumeix de conèixer-me. "Tindries una ferreteria. Sempre t’han agradat les petites botigues, però sense aglomeracions. Seria una ferreteria amb molts calaixets amb claus, femelles i cargols que ja ningú demana, i rasclets i serres i aixetes. Xerraries amb els clients amb superioritat i tindries una llibreta en la qual apuntaries les vendes. Tindries horaris ridículs, que els teus clients serien incapaços de recordar, perquè, en el fons, no voldries vendre".

Quan va arribar la fatal pregunta vaig deixar anar això del Carrefour i la ferreteria, per descomptat, fidel a certa incapacitat per pensar per mi mateix. Vaig emfatitzar, com afirma el meu pare, que soc pràcticament un inútil, i que tenia seriosos dubtes que pogués guanyar-me la vida amb qualsevol feina que no fos la que tinc, i que, segons moltes persones, no és feina ni és res.