La generació Tap

No parlo dels companys de classe de la meva filla a P-4, sinó de molts senyors amb la barba (i el que no és la barba) ja platejada. Una classe dirigent conservadora que, a hores d’ara, s’assembla més al Bebé Jefazo de les pel·lícules de dibuixos que a Nixon.

És curiós que alguns pròcers de la generació nascuda entre el 43 i el 63, aquesta que Josep Sala i Cullell va batejar com la generació Tap, hagin elegit precisament el tap de plàstic adherit a les ampolles com la síntesi del mal, de la falsa consciència mediambiental a la vana i caríssima burocràcia de Brussel·les. L’últim ha sigut Mariano Rajoy, que ho ha expressat amb el seu castellà cubista i ocurrent (sí, és el que acaba "fet un circ") al fòrum de La Toja - Vincle Atlàntic: "És [el nou tap de plàstic] una regulació de la Unió Europea. Home, jo crec que dificulta molt les coses [continua parlant d’un tap de plàstic] a qui vol generar riquesa, benestar i ocupació".

Aquesta visió, la que un tap de plàstic saboteja la prosperitat, rima amb la idea de la generació Tap, que va accedir als llocs de poder (institucionals i empresarials) en la Transició i que encara, en molts casos, no els ha abandonat: entre 1986 i 2018, la majoria dels diputats havien nascut en aquestes dates.

Rajoy no és l’únic. Podria fer una llista de polítics, empresaris i escriptors que s’han cagat en els taps. La gràcia, com va apuntar fa temps Héctor G. Barnés a El Confidencial, és que són ells els que bategen com a generació de vidre els nascuts en els últims trenta anys. Queixar-se del lloguer o del biaix masclista és de rondinaires, mentre que fer-ho del tap de l’ampolla d’aigua (o que regulin el menjar porqueria o de no menjar prou entrecots) és una mostra de viril solidesa intel·lectual.

Aznar

Segons la meva opinió, aquesta línia de "pensament" conservadora va començar el 2007, quan José María Aznar, que va rebre una mica tocat la medalla d’honor de l’Acadèmia del Vi de Castella i Lleó, va criticar les campanyes de la DGT i va reclamar que el deixessin "beure tranquil": "‘No podem conduir per tu’ [...] ¿I qui t’ha dit a tu que vull que condueixis per mi?".

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Una possible solució seria organitzar-los circuits tancats on beguessin Magno en copa de pilota i conduïssin karts amb un alcohol en sang similar al PIB d’un país pròsper. O safaris per rosegar bategant carn crua de mamífers antics. O col·locar-los fonts i regalar-los gerres d’argila: potser aixecar-se, passejar fins allà, omplir la gerra i beure a raig els sigui més còmode que girar uns graus el tap de plàstic perquè no els toqui al nas.

De fet, les generacions a les quals critiquen no tenen aquest problema: la gran majoria porten ampolles d’acer emplenables. La meva filla, per exemple, en té una de Frozen: els la deixo per a les seves convencions, fundacions, consells d’administració i pessebres diversos quan vulguin.