Editorial
Salut mental: pacte i compromís
Hi ha temes en què els esforços de les successives administracions han de sumar, no començar de zero
El Pacte Nacional de Salut Mental va néixer el desembre del 2021 al Parlament de Catalunya com un instrument transversal, que comprometia diversos departaments i implicava diversos sectors, per impulsar la salut mental segons els criteris de l’OMS. En la mateixa definició d’aquest document es feia constar la gravetat de la problemàtica de salut emocional i mental arran de les conseqüències de la pandèmia i la necessitat d’agilitzar les estructures necessàries perquè la coordinació dels diferents departaments de la Generalitat fos efectiva i amb objectius comuns. Aquest acord va néixer amb l’aprovació per unanimitat de tots els grups, conscients, aquesta vegada, que la societat estava davant un repte més enllà de les sigles i amb afany de perdurabilitat. Era necessari coordinar i controlar les polítiques de salut mental i exercir un lideratge que signifiqui un enfocament integral de les accions de l’Administració i de les entitats socials. Al centre, la persona i els drets dels usuaris.
El Govern presidit per Salvador Illa ha confirmat ara que assumirà com a pròpies aquestes directrius (amb compromís personal del president inclòs) per aprovar aquest mateix any el programa dissenyat en el seu moment, a partir d’aquestes bases, per ERC. Alhora, ha ratificat en el seu càrrec Marga Casamitjana, actual directora del Pacte, exmilitant del PSC passada a les files de Moviment d’Esquerres (Mes) i posteriorment a ERC, que va exercir d’experta en el Departament de Salut abans d’assumir la seva responsabilitat actual.
Illa ha declarat que la salut mental és una prioritat i que es posaran els recursos necessaris perquè aquesta iniciativa desemboqui en una llei pionera i uns recursos que han de permetre, entre altres aspectes, portar a terme actuacions coordinades (i pressupostàriament finalistes) per garantir, com ha afirmat Casamitjana, "l’atenció i la recuperació dels afectats amb un enfocament comunitari".
És destacable la voluntat de continuïtat del nou Executiu en polítiques que han de tenir un suport transversal i de "no començar de zero", més enllà dels estrictes debats conjunturals. En aquest cas, estem parlant de determinar els factors socials que incideixen en la salut mental, d’analitzar els riscos i prevenir conductes que provoquen trastorns, de millorar l’accés a la feina, l’habitatge i l’educació per a les persones en risc o de col·lectius fràgils, d’impulsar i desplegar professionalment les anomenades cures d’igual a igual o ajudes mútues a partir d’experiències pròpies. D’elevar la qualitat de vida dels malalts i de lluitar per la seva dignitat com a ciutadans, garantint un futur sense estigmes i amb igualtat d’oportunitats. Prevenció, atenció global, propostes de recuperació i, tot això, amb la consciència de viure en un entorn comunitari i no en compartiments estancs.
La política, en definitiva, hauria de ser això. Establir consensos, buscar l’interès general més enllà dels períodes electorals, calibrar la utilitat social de dibuixar projectes a llarg termini per garantir el benestar. I, després d’això, que les paraules es converteixin en accions. L’exemple de la gestió dels trastorns mentals, als quals estem tots exposats com s’ha pogut comprovar en els últims anys, s’hauria d’estendre a molts altres aspectes de la realitat política.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
