La persistència d’ETA

¿Quines eren les finalitats d’ETA que ara està aconseguint, segons Ayuso? L’objectiu de la banda armada era la independència de França i d’Espanya del que el nacionalisme basc anomena Euskal Herria. No sembla, la veritat, que la secessió estigui a l’abast de la mà dels independentistes bascos, així que es pot interpretar que Ayuso es refereix al fet que el nacionalisme basc, i específicament Bildu, està aconseguint, gràcies als seus pactes amb Pedro Sánchez, importants avenços en aquest camí. Per a això, és necessari equiparar Bildu amb ETA, la qual cosa el PP fa diàriament, però també el nacionalisme basc amb el terrorisme.

Un dels mantres més repetits en els anys de plom era que "en absència de violència, es pot parlar de tot". La realitat indica que aquesta afirmació no era sincera, almenys per a la dreta espanyola, però tampoc del tot per a l’esquerra que representa el PSOE. En absència de violència, de fet, no es pot parlar d’independència, ni de polítiques penitenciàries ni, pel que sembla, de la transposició a la legalitat espanyola d’una decisió marc aprovada per la Unió Europea. En absència de violència tampoc es pot considerar l’esquerra nacionalista i independentista basca com una peça legítima del tauler polític espanyol.

El "tot és ETA" ha donat molt bons resultats a la dreta espanyola. L’asfíxia social i política va contribuir a la derrota de la banda terrorista (no en va ser l’únic factor, però va ser important), va convertir el PP en el portaveu de les víctimes (malgrat que no totes se senten còmodes amb aquesta representativitat) i va servir per criminalitzar el nacionalisme no espanyol. Si el final d’ETA és trencar Espanya, tots aquells que busquin la independència on sigui estan en el mateix bàndol. El sil·logisme va més enllà: com que Bildu és ETA, mentre tingui un paper polític la banda serà present en les nostres vides. I, com va dir Ayuso, cada pas que l’independentisme celebri serà una victòria d’ETA.

Notícies relacionades

Les patates fregides del McDonald’s

Els biaixos del dolor

Aquest marc mental i discursiu és una camisa de força de la qual el PSOE pugna per deslliurar-se, sovint sense èxit. Només així s’explica que el Govern i els seus socis hagin tramitat d’una manera tan opaca una reforma legal que busca el compliment estricte del dret europeu. L’Executiu podria haver liderat un debat jurídic i polític molt ampli si hagués tramitat obertament la reforma: es podria haver parlat del populisme punitivista, de la fortalesa de la nostra democràcia, de la vocació europeista real del nostre ordenament jurídic. El PP podria haver argumentat per què considera que Espanya, o els presos d’ETA, han de ser una excepció al dret europeu; les diferents associacions de víctimes podrien haver exposat les seves posicions; l’Executiu podria haver explicat la seva visió plural d’Espanya i quina és la seva postura sobre el significat de l’expressió "en absència de violència". Desafortunadament, s’ha furtat a la societat espanyola aquest debat i, a canvi, els partits han ofert una tramitació d’amagatotis, l’admissió que els diputats voten lleis sense llegir-se el text i un espectacle lamentable (un altre més) al Congrés, els mitjans i les xarxes.

No obstant, el problema de fons persisteix. Si el nacionalisme no espanyol (més el d’esquerres que el de dretes, tot cal dir-ho) no és legítim per a la dreta espanyola, i l’esquerra eludeix el debat si pot estalviar-se’l, en absència de violència continuem parlant d’ETA com si res hagués canviat en aquests anys sense la banda terrorista. I no és veritat, el país ha canviat; el que es manté inalterable són els debats pendents.