Un primer debat postprocés

El president, conscient de la seva debilitat i fent de la necessitat virtut però també fent gala del tarannà que el caracteritza, va continuar amb un discurs de mà estesa a l’oposició, que, en termes generals tot i que amb matisos, va recollir el guant amb una certa placidesa que només es va veure entelada per un agre debat, i no és el primer, amb la líder d’Aliança Catalana, Sílvia Orriols. En el seu discurs, a més, Illa va desgranar les propostes que han de permetre el que s’ha batejat com a "prosperitat compartida", en el qual destaca la seva aposta en favor de la vivenda amb l’anunci d’una milionària inversió en residència pública, encara per concretar, i que s’enfronta al repte de ser una alguna cosa més que una nou marc regulatori, just ara que el Tribunal Constitucional s’ha pronunciat en contra de la proposta de lloguer social de la llei catalana d’habitatge, i de guanyar-se la complicitat dels operadors privats.

Però ha sigut sobretot en la votació de les resolucions en què més s’ha evidenciat la nova etapa que viu Catalunya: àmplia majoria en favor d’un nou finançament, per a uns singular en els termes en els quals es va formular en l’acord d’investidura amb el suport del PSC, ERC i Comuns, i sota la modalitat del concert per part de Junts per Catalunya, i una àmplia majoria de tots aquests partits en favor de l’aplicació de l’amnistia. Una cosa que contrasta, en canvi, amb la incapacitat dels partits independentistes de fer prosperar una resolució conjunta. De fet, s’ha rebutjat la petició d’un referèndum i només Aliança Catalana ha mantingut la retòrica del procés amb una proposta de resolució que no ha prosperat –tot i que hagi sigut votada per error pel diputat de Vox Joan Garriga– que instava a aplicar la declaració unilateral d’independència del 2017 i la llei de transitorietat aprovada el setembre d’aquell mateix any. I si no ha prosperat és perquè a la Cambra se li ha aplicat a Aliança Catalana, igual com ja es va produir amb Vox en l’anterior legislatura, una política de cordó sanitari que implica rebutjar les seves iniciatives, encara que se’n permeti la tramitació.

Tot això ha donat lloc al primer ple postprocés. Tot i que en realitat és més aviat un mirall de la situació prèvia, en el sentit que la reivindicació majoritària i el que ha suscitat més consens ha sigut el finançament i en què s’ha instat a aplicar l’amnistia, cosa que en el fons no és més que un intent de posar el comptador a zero. Només queda ara que es pugui continuar avançant pel camí de la normalització amb l’aprovació dels pressupostos.