No tindré consol

"Jo vaig ser criat en l’odi", confessa Wajdi Mouawad, un dels dramaturgs més rellevants de l’actualitat. Nascut a Beirut, la guerra civil libanesa va condemnar la seva família a l’exili. Educat en l’odi envers els israelians, també cap als palestins. Del triple trauma de la guerra, l’exili i el silenci, va néixer una obra travessada per l’empatia. Capaç de commoure i de col·locar-nos en la pell de l’altre.

Els discursos d’odi –de tots els odis– busquen deformar els rostres dels altres i silenciar la seva veu. Fa un any, encara commocionats per la massacre comesa per Hamàs i assistint a la brutalitat dels bombardejos sobre Gaza, era lícit preguntar-se sobre com resistiria la democràcia a Israel. Ara, davant l’extensió del conflicte i la impotència (i complicitat) internacional, es pot elucubrar sobre les repercussions de l’ona expansiva.

Notícies relacionades

Boixos Nois, la cara local del fenomen ultra

Però ¿a què es dediquen ses senyories?

Netanyahu –aquest extremista avalat per fanàtics– desitja que Trump s’imposi en les eleccions. Un pas més en l’aliança dels senyors –i les senyores– de l’odi. El conflicte elevat a la categoria de símbol: expulsats de les seves terres, sepultats per un sistema d’apartheid i, ara, bombardejats sense pietat, ¿per què no callen d’una vegada aquests palestins? ¿Per què no callen les víctimes de totes les violències?

A Barcelona, aquests dies s’està representant Tots ocells. El text de Mouawad acaba amb la repetició d’una frase: "No tindré consol". Etimològicament, el consol apel·la a la unió i a l’alleujament. Mentre es dinamiten els camins de la pau, l’empatia encara és capaç de reivindicar-se sobre un escenari. Que l’art ens protegeixi dels senyors de l’odi. Almenys, que ens doni consol.