Vulnerabilitat

Fins que vaig pujar a l’habitació de l’hotel on m’allotjava, em vaig ajeure al llit i vaig començar a llegir, desconcertada. D’entre els rebuts, vaig elegir el seu, és clar. No havia pogut acompanyar-me a Barcelona, no era segur, la pandèmia, la seva malaltia. Hi va haver un moment, els dies previs al meu viatge, en què em va suggerir que potser hi podia anar, ¿per què no?, compro els bitllets de tren i ja està, ¿he d’avisar algú?, em va preguntar. Vaig defugir la resposta.

No és que no el volgués al meu costat. Temia que es posés en perill i, també, no saber com gestionar la seva presència. No estava acostumada a tenir-lo a prop, físicament i emocionalment, i aquesta estranyesa que de vegades sentia, que els dos experimentàvem, ens unia i ens separava, depenent del moment que tots dos estiguéssim travessant, com les molles d’un acordió mal afinat.

No fa falta, li vaig dir, de veritat, és un mer tràmit, i és cansat, el viatge, ja ho celebrarem quan torni, vaig argumentar. Aquella nit, després de llegir aquell "t’estimo, filla" a què jo vaig respondre amb un "i jo a tu, papa", vaig rememorar l’excusa que li vaig donar perquè no hi anés i me’n vaig penedir, d’això i de tantes coses que no vaig fer amb ell, que no li vaig deixar fer amb mi. Des de la seva mort, no havia tornat a obrir el seu contacte al mòbil –no l’he esborrat i trigaré a fer-ho, em resisteixo que desaparegui també de la meva agenda– i tampoc a buscar-lo en l’historial de WhatsApp.

Timidesa

Però fa unes setmanes, el 30 de setembre, va ser el seu 69 aniversari, el segon que no celebra, i vaig començar a ser conscient d’aquesta certesa, impossible d’assimilar, la seva absència en cada data important, tots els dies. Em vaig adonar dels moments no viscuts, per orgull, ceguesa, incomprensió, oportunitats perdudes, i llavors vaig recordar aquell missatge seu, l’única vegada que va ser capaç de verbalitzar el seu amor, tot i que no em tingués davant.

Vaig posar el seu nom al cercador de l’aplicació, vaig repassar les nostres darreres converses, succintes sempre, en especial durant els seus últims mesos, em vaig remuntar en el temps, allà aturat, i vaig arribar a aquella nit, la del Premi, ell a Madrid, jo a Barcelona, les seves paraules, les meves, i després un buit ple de silenci.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Al deixar l’adolescència i començar a caminar per l’aterridor món dels adults, condicionada per la meva timidesa, tan tendent, com soc, a la introversió, vaig tenir por de replicar la incapacitat del meu pare per expressar sentiments i acceptar-los. Potser per això escric, vaig arribar a pensar, per eludir la realitat, on els afectes no poden explicar-se, ni entendre’s, amb paràgrafs llargs, mitjanament aconseguits.

Han passat els anys, he anat modelant el meu caràcter, aprenent a estimar com no m’havien ensenyat i, malgrat això, cada nit, quan L. entra a casa, em costa renunciar a la fredor, desposseir-me de la cuirassa i acostar-m’hi. És angoixa davant la possibilitat de mostrar-me vulnerable al que sento, al que el meu pare sentia. Ara, ja massa tard, ho sé.