L’economia de les cures

Aquesta generació sandvitx –persones de 45 a 64 anys que normalment treballen i que han passat de cuidar els fills (o els continuen cuidant) a cuidar els pares– es veu afectada en el seu desenvolupament professional, però, a més, té un gran impacte en el seu benestar físic i mental.

Una de les propostes clau és la transició d’un model basat en la feminització de la cura a un de centrat en la socialització i professionalització d’aquestes tasques. Actualment, les tasques de cura es consideren un assumpte privat, cosa que perpetua la seva assignació a les dones dins de l’àmbit familiar. Canviar aquesta percepció requereix que les polítiques públiques abordin la cura com una qüestió social, i en promoguin el reconeixement com un pilar fonamental de l’economia i la cohesió social.

Per avançar en aquest nou enfocament, es proposen diverses solucions. En primer lloc, la implementació de programes que capacitin i acompanyin les persones cuidadores informals perquè puguin exercir les seves tasques de manera més eficient i minimitzant l’impacte en la seva vida personal i professional. En segon lloc, és crucial fomentar la corresponsabilitat i aconseguir que els homes s’involucrin en gran manera en les tasques de cura. El tercer pilar té a veure amb la innovació en els models d’atenció. Les residències tradicionals s’han de transformar i han d’oferir solucions més flexibles i adaptades a les necessitats heterogènies de les persones grans. Per exemple, vivendes col·laboratives i intergeneracionals que permetin a les persones grans mantenir-se al seu domicili durant més temps, on rebin el suport necessari sense necessitat de recórrer a una institucionalització primerenca. La quarta solució és la importància de reforçar els serveis d’ajuda a domicili i la teleassistència. Actualment, l’ajuda a domicili dona cobertura únicament al 5% de la població gran (dades de l’Imserso), clarament insuficient.

Finalment, es proposa que les empreses dissenyin polítiques inclusives que reconeguin les necessitats de les persones treballadores cuidadores, independentment de si cuiden nens o persones grans. La formació dels departaments de recursos humans per gestionar de manera adequada els beneficis laborals disponibles, com excedències temporals, teletreball o bosses d’hores, pot ser clau per millorar la retenció d’empleats en aquesta situació.

A tot això, cal sumar-hi el gran canvi demogràfic a què ens enfrontem i la necessitat de més despesa pública. En els pròxims 25 anys, la població de 80 anys o més a Espanya s’haurà duplicat, passant de 2,9 milions el 2024 a 5,9 milions el 2050, segons l’INE. Amb el nivell actual de despesa pública en dependència serà impossible abordar aquest repte. Actualment, Espanya només destina l’1% del PIB a les cures de llarga durada, mentre que països com els Països Baixos o Dinamarca hi dediquen entre un 2,5% i un 3%.

Notícies relacionades

Víctimes de les víctimes

La política exterior de Trump

D’altra banda, el gran boom que tindrà el sector de la cura les pròximes dècades ofereix un camp fèrtil per a la creació d’ocupació i noves oportunitats empresarials. Les hores dedicades actualment pels cuidadors informals generarien un increment de l’ús del 6,8% de l’ocupació de Catalunya si es professionalitzessin. A més, les empreses i empreses emergents poden oferir solucions tecnològiques per ajudar a optimitzar la cura al domicili i millorar la qualitat de vida de les persones grans.

Per evitar que la càrrega de les cures continuï recaient de manera desproporcionada sobre les famílies, és imprescindible que tots els sectors –públic, privat i social– s’uneixin per reformar el model d’atenció, assegurant que sigui una responsabilitat compartida, a més d’una oportunitat econòmica..