L’habitatge, una obligació

Històricament, l’habitatge ha estat complint una triple funció: és un dret reconegut en la Constitució (art. 47: dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat); és també un element decisiu i indispensable en la configuració dels nostres barris i ciutats, al formar teixits urbans juntament amb el comerç i els equipaments, i, finalment, ha sigut històricament un mecanisme excepcionalment eficaç de canalització de l’estalvi de les classes mitjanes i populars.

No obstant, aquest trípode virtuós es va trencar, de manera fins avui irreversible, amb la crisi del 2007 i amb la diferent evolució de la renda disponible de les famílies i l’increment imparable del cost d’accés a l’habitatge, tant de compra com de lloguer.

En els últims anys s’ha pretès fer front a aquest problema complex insistint gairebé exclusivament en la regulació del parc d’habitatges privats existent; s’han oblidat o relegat les polítiques públiques actives i s’ha generat un enorme desconcert de caràcter regulatori, els efectes del qual no han fet més que empitjorar i agreujar la situació. Per si això fos poc, hem vist com, inexplicablement, durant aquests mateixos anys, s’han reduït, fins a gairebé fer-les desaparèixer, les ajudes i fons públics destinats a l’habitatge, tant a escala estatal com autonòmica.

Davant aquesta situació, les propostes formulades pel president Illa al Parlament suposen un important i positiu canvi a l’hora d’afrontar el problema de l’habitatge: sense renunciar a regular l’entorn de l’habitatge privat, es proposa actuar de manera enèrgica mobilitzant tots els recursos que té l’Administració i 4.400 milions d’euros per generar una oferta de 50.000 habitatges els pròxims quatre anys.

Perquè el pla proposat pel president tingui èxit és indispensable que s’activi el terreny ja existent en aquests moments, inclòs el dotacional i part de l’industrial ineficient; que es resolguin de manera àgil els tràmits urbanístics que estiguin pendents, i que s’estableixin els procediments més adequats per facilitar que el capital privat contribueixi, juntament amb els fons públics anunciats, a satisfer l’enorme demanda existent.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

En definitiva, la regulació del mercat privat de l’habitatge, en la qual tant s’insisteix des d’una òptica de vegades més ideològica que efectiva, només farà efecte si va acompanyada d’una profunda implicació de les administracions en la producció d’habitatge assequible destinat als sectors amb més dificultats per acudir al mercat.

Com ens han estat recordant insistentment persones tan rellevants en aquest àmbit, com Carme Trilla i Joan Clos, no són possibles les polítiques públiques sense destinar recursos públics per a això i sembla que el Govern del president Illa ho ha entès. Una gran notícia.