Ni el tennis se’n salva

El que antany constituïa una situació excepcional i estrambòtica comença a ser una constant als principals camps de tennis del circuit, ja sigui de Grand Slams, de Masters 1000 o ATP. En el Masters 1000 de Shanghai, el nord-americà Frances Tiafoe es va dirigir a l’àrbitre amb un "que et fotin. M’has fotut el partit". En el mateix torneig, el suís Wawrinka va fallar un punt i va destrossar la raqueta amb el seu propi genoll. En un partit recent, al rus Medvédev se li van creuar els cables i va llançar la raqueta contra la grada. L’alemany Zverev va arribar a colpejar diverses vegades la cadira de l’àrbitre després de perdre el partit. Carlos Alcaraz, del qual els experts en aquest esport destaquen, entre altres virtuts, la seva sang freda, va destrossar la pala contra el terra durant un torneig a Cincinnati. Aquest rànquing de frustració no continguda està encapçalat per Djokovic, que ha trencat 67 raquetes en diferents tornejos al llarg de la seva carrera. Roger Federer, que semblava un esportista assossegat i capaç de mantenir el control, va fer el mateix en sis ocasions. Dels grans de la història d’aquest esport, les estadístiques amb prou feines absolen Rafa Nadal, que quan perd s’aguanta.

La viralització d’aldarulls en competicions esportives ha acabat estenent-se a disciplines que fins ara estaven assenyalades amb una aura de cavallerositat i noblesa, com el tennis, en què alguns tornejos obliguen a vestir de blanc i s’apaivaga el menor murmuri del públic per evitar desconcentrar els jugadors. Els escacs van tenir una època en què tampoc va ser un esport pacífic, sobretot en els anys de la guerra freda, quan s’enfrontaven el soviètic Karpov i l’exiliat i apàtrida Korchnoi, el primer comunista i el segon fugit de l’URSS. Expliquen que fins i tot es donaven puntades de peu sota de la taula. Ens queda el golf. No sembla que Jon Rahm pugui enfrontar-se a pals amb els seus rivals. Tampoc és probable que el públic d’una partida d’escacs se citi en una cafeteria per donar-se patacades.

És possible que a més d’un el sorprengui l’auge de les arts marcials mixtes. Ningú, però, associa aquest auge al fet que els aficionats de Topuria linxin els de Holloway si els veuen pel carrer. Alguns mitjans eviten informar de boxa i consagren espai a dues persones apallissant-se aferrissat a l’interior d’una gàbia. Pot semblar xocant. Tan xocant com que jugadors de Primera Divisió se sotmetin a dialogar amb ultres encaputxats després d’obligar a aturar un partit o aplaudeixin aquells al final d’aquest.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Estem massa acostumats a digerir la violència en l’esport dins i fora dels recintes, tant en les categories professionals com en les infantils. Aquest costum no pressuposa que hàgim de tractar l’assumpte amb la normalitat i lleugeresa amb què els nord-americans disfruten d’una bona tangana en un partit d’hoquei.

Només cal veure algunes escenes de cap de setmana en partits d’alevins, en què els pares, mares i entrenadors semblen una barra brava, per advertir que la societat té un problema molt seriós que només es resol amb educació i amb sancions exemplars per a clubs i esportistes, és igual si es dediquen a aclamar els violents d’un fons, a protegir-los i patrocinar-los, a trencar reiteradament una raqueta o dirigir-se al jutge de pista en termes inacceptables. L’esport professional ha de ser un model social exemplar, no convertir-se en l’alleujament iracund d’aquell que el practica.